new icn messageflickr-free-ic3d pan white
View allAll Photos Tagged desarrollismo

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

[004/2013]

La plaza de España, en Madrid, está llena de fincas huecas, atrapadas en carísimas compraventas que la explosión de la burbuja inmobiliaria congeló. Se ha ido convirtiendo en un decorado de western almeriense, en el que detrás de las fachadas no hay nada. Siempre había tenido algo de inhóspita, de incómoda para el peatón; ahora se ha vuelto aún más desapacible. Es una anomalía en pleno centro, un corte brusco en la tan turística y transitada Gran Vía. Uno llega a la acera del Edificio España, con escaparates que pasaron a mejor vida, y cree cambiar de barrio, hasta de ciudad. El caso paradigmático es el del Edificio España: 68.000 metros cuadrados en plena Gran Vía para los que el banco Santander no encuentra uso. El rascacielos es uno de los iconos del desarrollismo franquista y del pálido intento de convertir la Gran Vía en Manhattan. En su momento álgido, unas 3.500 personas cruzaban el vestíbulo cada día. En 2005, la constructora Metrovacesa lo vendió por 389 millones a Banif (del banco Santander). Antes de la crisis, se publicó que se había encargado la rehabilitación integral a los estudios Ruiz Barbarín y Rubio & Álvarez-Sala, pero que el proyecto de viviendas de lujo y un hotel se detuvo poco después de la salida del último inquilino, en 2007. En definitiva, nadie mirando a través de las ventanas...

 

The Plaza de España, in Madrid, is full of hallow properties, caught in very expensive dealings, frozen when the Real estate bubble blew up. It has been turning in a Spaghetti western set, where there is nothing behind its façades.

This square had always been something unaccommodating, uncomfortable for the pedestrian; but now it has become even more unpleasant. It is an anomaly in down town, a sudden cut in such a traveled and tourist Gran Vía Avenue. One comes to the sidewalk of the Edificio España, with shop windows that went on to a better life, and one believes that has changed of neighborhood, even city.

The paradigmatic case is the Edificio España: 68.000 square meters (80.920 yards), in the center of the Gran Vía, for that the Santander Bank (Banco Santander) doesn’t find use. The skyscraper is one of the icons of the pro-Franco policy of economic development and the pale attempt of turning the Gran Vía Avenue into Manhattan. In its algid moment, some 3.500 people crossed the lobby every day. In 2005, the Metrovacesa construction company sold it for 389 millions (in Euros) to Banif, a bank of investments property of Banco Santander. Before the financial crisis, it was published that the integral rehabilitation of the building was entrusted to the Ruiz Barbarín and Rubio&Alvarez architect's offices, but the project of a hotel and luxury apartments was stopped soon after the exit of the last tenant, in 2007. Definitely, nobody is looking across the windows in 2013...

 

Gracias osolev por tu textura tan especial...por cierto, Antón, donde andas? va por ti!

 

View On LargeVer en Grande jesuscm.comjesuscm's favorites Gallery500px

 

Thanks for the visit, comments, awards, invitations and favorites.

This image may not be copied, reproduced, distributed, republished, downloaded, displayed, posted or transmitted in any forms or by any means, including electronic, mechanical, photocopying & recording without my written permission.

2013©jesuscm. All rights reserved.

La inmensa presa de Cavallers bloca el pas a la part alta de la vall de Boí, com un monstre de ciment, que destruí l'original estany així com la cascada de Cavallers. Sort que les muntanyes son més altes i impertorbables.

 

ca.wikipedia.org/wiki/Pant%C3%A0_de_Cavallers

 

===================

 

In the upper valley of Boi the barrage of Cavallers lays as a monster of concrete in the middle of the mighty Pyrenees. Buried under concrete and water lay the origina lake of Cavallers and it's waterfall, lost forever. At least the resulting reservoir is not so ugly on the water side.

 

ca.wikipedia.org/wiki/Pant%C3%A0_de_Cavallers

Colmenes per a estiutejar sense més misteris a la platja de Cullera

Es el tiempo en que nos ha tocado vivir, pero no es el nuestro. El nuestro quizá no exista y tal vez no lo haga jamás. Pero aquí estamos, entre basuras de todo género, de todos los colores, en todos los ámbitos; negando los dioses del consumo, todas las bacanales hedonistas, todas las mentiras y las luces de colores. El mundo de la mentira. Contemplamos con asco eso que llaman progreso y huimos sin descanso de eso que llaman sociedad. Somos antisociales, pero no yonkis o despojos costras sin dignidad. Somos animales y sobrevivimos a la Sociedad Tecno-industrial; nos adaptamos a la vida entre ríos de mierda, como las ratas.

  

www.youtube.com/watch?v=ig09dniQ5uQ

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Internegativo perteneciente al fondo Matos del Centro de Estudios de Castilla-La Mancha (UCLM).

El término internegativo es utilizado para describir a las copias negativas realizadas desde positivos en papel = Internegative is sometimes used to describe copy negatives made from prints.

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Són blocs de vivendes imponents...i lletjos de collons. Però agraeixo que en Maragall acabés indultant-los quan se li va plantejar la possibilitat de tirar-los a terra perquè desentonaven amb la nova Barcelona que naixia arran de mar, amb motiu de les Olimpíades.

“Ni els rics són tan afortunats” comenten els veïns d'aquest polígon d'habitatges franquistes que sobreviu al final de la Rambla del Poblenou...i amés, ens recorda d'on venim i que erem...i això és important.

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

En un altre ordre de les coses, Camprodon fou el lloc de naixement del compositor Isaac Albéniz i de l'escultor Joaquim Claret i Vallès

 

El Pont Nou, bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

  

Explotación empresarial de la mina [editar]Hasta el siglo XIII no se produce este hecho, tras la compra de un sueco, L.Wolters, el cual comienza a desarrollar los principios del desarrollismo científico. El estado tiene su propiedad hasta el XIX, siglo en el que la minería de Riotinto va a sufrir el momento de mayor apogeo, industrial, demográfico y económico. En 1873, un consorcio británico compra las minas al Estado por 92 millones de pesetas y funda la Riotinto Company Limited.

La "compañía" empezó a producir el resurgir de Riotinto, se abrieron cortas de explotación, se desarrolla la minería interior.

 

Debido a las calcinaciones de minerales al aire libre, denominadas "Teleras", con sus emanaciones sulfurosas, tuvo lugar la primera manifestación con un carácter medioambiental de las que se tiene noticia. La misma se realizó el 4 de febrero de 1888 y asistieron a ella miles de personas venidas de toda la comarca. Siguiendo órdenes del gobernador civil de Huelva, fuerzas del Regimiento de Pavía, desplazadas desde Sevilla, abrieron fuego sobre los manifestantes concentrados en la plaza de la Constitución produciéndose más de 100 muertos. El poder de la "compañía" hizo posible que estos graves sucesos pasaran prácticamente desapercibidos en el resto de España y aunque algunos medios republicanos pidieron responsabilidades todo quedó finalmente tapado. Estos hechos fueron novelados por el escritor, natural de la localidad, Juan Cobos Wilkins en su novela "El corazón de la tierra" y que fue llevado al cine en 2007.

 

Uno de los hechos más importantes para el desarrollo de la localidad fue la construcción de la línea de ferrocarril entre Riotinto y Huelva, que puso de manifiesto el gran poder económico de Riotinto, al ser construido en el tiempo récord de dos años, y que permitiría el transporte de minerales hasta el Muelle del Tinto, en el puerto de Huelva. Pero estos avances mineros, supusieron también una transformación social. La llegada al pueblo de mano de obra de otros puntos de España y Portugal absorbida por la fuerte demanda de la mina.

 

Otro de los hechos que contribuyó a destruir esa imagen de Riotinto como pueblo en sí, fue la demolición y traslado posterior del Riotinto antiguo o "La mina". La compañía argumento que el desarrollo de sus explotaciones se veía frenado por la localización del pueblo. El traslado de la población se hizo a barrios de nueva planta (El valle), siguiendo las directrices constructivas inglesas, pero sin duda alguna, el barrio de Bella Vista, se envuelve en un clima de exclusividad y lujo. Este barrio típicamente victoriano, es construido para albergar al denominado staff inglés. Dirigentes de la empresa tenían su residencia aquí. La casa consejo era el lugar de reunión de los dirigentes británicos. Esta casa contaba con ama de llaves, camarero, cocinero... El mobiliario originario era de estilo victoriano. Este barrio se conserva hoy tal y como en su día fue.

 

-------- In English --------------

 

Enterprise operation of the mine [to publish] Until century XIII does not take place this fact, after the purchase of a Swedish, L.Wolters, which begins to develop the principles of the scientific development policy. The state has its property until the XIX, century in which the mining of Riotinto is going to undergo the moment of greater apogee, industrialist, demographic and economic. In 1873, a British partnership buys the mines to the Be in favor of 92 million pesetas and founds the Riotinto Company Limited.

The “company” began to produce resurging of Riotinto, were opened short of operation, is developed the inner mining.

 

Due to the mineral calcinations outdoors, denominated “Plow pins”, with its sulfurosas emanations, the first manifestation with an environmental character took place of which the news is had. The same one was made the 4 of February of 1888 and attended her thousand of people comings of all the region. Following orders of the civil governor of Huelva, forces of the Regiment of Pavía, moved from Seville, opened fire on the demonstrators concentrated in the seat of the Constitution taking place more than 100 dead ones. The power of the “company” made possible that these serious events practically happened unnoticed in the rest of Spain and although some average republicans requested responsibilities everything was covered finally. These facts were novelados by the writer, natural of the locality, Juan Cobos Wilkins in their novel “the Earth heart” and that was taken to the cinema in 2007.

 

One of the most important facts for the development of the locality was the construction of the line of railroad between Riotinto and Huelva, that the great economic power of Riotinto showed, to the being constructed in the time record of two years, and that would allow the mineral transport until the Wharf of the Red, in the port of Huelva. But these mining advances, also supposed a social transformation. The arrival to the town of manual labor of other points of Spain and Portugal absorbed by the strong demand of the mine.

 

Another one of the facts that contributed to destroy that image of Riotinto like town in himself, was the demolition and later transfer of the old Riotinto or “the mine”. The company argument that the development of its operations saw braking by the location of the town. The transfer of the population became to districts of new plant (the valley), following constructive the directives English, but without a doubt some, the district of Beautiful Vista, becomes involved in a climate of exclusive feature and luxury. This typically Victorian district, is constructed to lodge the denominated English staff. Leaders of the company had their residence here. The house advice was the place of meeting of the British leaders. This house had master of keys, waiter, cook… The original furniture era of Victorian style. This district is conserved today so and as in his day it was.

Edifici polèmic, Cubics a Santa Coloma, Barcelona.

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals.

 

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va detentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

 

D'ençà el segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila al 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la guerra civil catalana (1462 - 1472). Durant la guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren al 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys.[3] Al 1794, en el context de la guerra Gran entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872 - 1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

 

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins" en paraules de Bosch de la Trinxeria experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila. Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

 

El Passeig Maristany és uns eix central de les zones residencials dels primers estiuejants burgesos que van arribar a Camprodon a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX.

 

El Pont Nou, fou bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII, permetia l'entrada a la vila i era part de la via cap a la Cerdanya.

    

Explotación empresarial de las Minas [editar]Hasta el siglo XIII no se produce este hecho, tras la compra de un sueco, L.Wolters, el cual comienza a desarrollar los principios del desarrollismo científico. El estado tiene su propiedad hasta el XIX, siglo en el que la minería de Riotinto va a sufrir el momento de mayor apogeo, industrial, demográfico y económico. En 1873, un consorcio británico compra las minas al Estado por 92 millones de pesetas y funda la Rio Tinto Company Limited.

La "compañía" empezó a producir el resurgir de Riotinto, se abrieron cortas de explotación, se desarrolla la minería interior.

 

Debido a las calcinaciones de minerales al aire libre, denominadas "Teleras", con sus emanaciones sulfurosas, tuvo lugar la primera manifestación con un carácter medioambiental de las que se tiene noticia. La misma se realizó el 4 de febrero de 1888 y asistieron a ella miles de personas venidas de toda la comarca. Siguiendo órdenes del gobernador civil de Huelva, fuerzas del Regimiento de Pavía, desplazadas desde Sevilla, abrieron fuego sobre los manifestantes concentrados en la plaza de la Constitución produciéndose más de 100 muertos. El poder de la "compañía" hizo posible que estos graves sucesos pasaran prácticamente desapercibidos en el resto de España y aunque algunos medios republicanos pidieron responsabilidades todo quedó finalmente tapado. Estos hechos fueron novelados por el escritor, natural de la localidad, Juan Cobos Wilkins en su novela "El corazón de la tierra" y que fue llevado al cine en 2007.cacade

 

Uno de los hechos más importantes para el desarrollo de la localidad fue la construcción de la línea de ferrocarril entre Riotinto y Huelva, que puso de manifiesto el gran poder económico de Riotinto, al ser construido en el tiempo récord de dos años, y que permitiría el transporte de minerales hasta el Muelle del Tinto, en el puerto de Huelva. Pero estos avances mineros, supusieron también una transformación social. La llegada al pueblo de mano de obra de otros puntos de España y Portugal absorbida por la fuerte demanda de la mina.

 

Otro de los hechos que contribuyó a destruir esa imagen de Riotinto como pueblo en sí, fue la demolición y traslado posterior del Riotinto antiguo o "La mina". La compañía argumento que el desarrollo de sus explotaciones se veía frenado por la localización del pueblo. El traslado de la población se hizo a barrios de nueva planta (El valle), siguiendo las directrices constructivas inglesas, pero sin duda alguna, el barrio de Bella Vista, se envuelve en un clima de exclusividad y lujo. Este barrio típicamente victoriano, es construido para albergar al denominado staff inglés. Dirigentes de la empresa tenían su residencia aquí. La casa consejo era el lugar de reunión de los dirigentes británicos. Esta casa contaba con ama de llaves, camarero, cocinero... El mobiliario originario era de estilo victoriano. Este barrio se conserva hoy tal y como en su día fue.

------------ -------------------- IN ENGLISH

Corporate Exploitation de las Minas [edit] Until the thirteenth century is not this, after buying a Swede, L. Wolters, which begins to develop the principles of scientific desarrollismo. The state has owned up to the nineteenth century in which mining Riotinto is going to suffer when peak, industrial, demographic and economic. In 1873, a British consortium buying mines to the State by 92 million euros and founded the Rio Tinto Company Limited.

The company began producing the revival of Riotinto were opened short of exploitation, mining takes place inside.

 

Due to calcinaciones mineral outdoors, called "Teleras" with its sulphurous fumes, the first demonstration took place with a character of the environment that is news. It was conducted on February 4, 1888 and was attended by thousands of people from throughout the region. Following orders from the civil governor of Huelva, forces Regiment Pavia, displaced from Seville, opened fire on the demonstrators concentrated in the Plaza de la Constitucion occurring more than 100 dead. The power of "company" made it possible for these grave events pass virtually unnoticed in the rest of Spain and even some Republicans called media responsibilities everything was finally blocked. These facts were fiction by the author, a native of the town, Juan Cobos Wilkins in his novel "The heart of the earth" and was taken to the theater 2007.cacade

 

One of the most important for the development of the town was the construction of the railway line between Riotinto and Huelva, which revealed the strong economic power of Riotinto, to be built in the record time of two years, and that would the transportation of minerals until Pier Tinto, in the port of Huelva. But these advances miners, represent a societal transformation. The arrival in the village of labor from other parts of Spain and Portugal absorbed by the strong demand for the mine.

 

Another of the events that helped to destroy that image as Riotinto village itself was the demolition and removal of the posterior Riotinto old or "mine". The company argued that the development of their holdings was hampered by the location of the village. The relocation of the population was made to neighborhoods of new plant (Valley), following the guidelines constructive English, but undoubtedly the neighborhood of Bella Vista, is wrapped in an atmosphere of exclusivity and luxury. This quarter typically Victorian was built to house staff called English. Executives of the company had their residence here. The council house was the venue for the British leaders. This house had a housekeeper, bartender, cook ... The furniture was original Victorian style. This neighborhood is preserved today as it was in his day.

 

Portalet árabe de Benicalap - Luis Vidal Corella - LEVANTE-EMV

 

Elemento arquitectónico, enclavado en Benicalap de l´Horta y destruido, con el visto bueno y la complacencia del Ayuntamiento, durante el desarrollismo voraz y caótico del tardo-franquismo.

 

CATÀLEG DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE BENICALAP

 

A DESAPAREGUTS:

 

1)- ALQUERIA DE BENICALAPECH (anterior al S-XIII, “Llibre del Repartiment”)

Assolada en els anys 60-70

 

2)- CASA DE SALELLES (almenys des de 1612, segurament anterior) (Casa del Rull)

Assolada en el anys 60-70

 

3)- ARC DEL PORTALET (S-XIII?)

Assolat en els anys 60-70.

 

4)- ERMITA DE BENICALAP

Adossada a la nova Esglesia en l’any de la seua construcció (19 ), amb motiu de la seua erecció com a parròquia independent de Sant Bertomeu de València.

 

5)- ESTACIÓ DE BENICALAP

La línia de tramvia València-Paterna inagurada el 1888 començà tenint amb una caseta en Benicalap i després una estació. En aquells temps no existien totes les finques que n’hi han entre Benicalap i el Pont de Fusta, Benicalap era un poblet en mig del camí a Burjassot, una pedania de València.

 

En els anys 60 el gran creixement de València engolí Benicalap i aquest deixà de ser una pedania. Però el trenet continuava passant i portant viatgers de la Malvarosa a l’estació rotulada com Benicalap

 

El Trenet feu el seu útim viatge en la dècada dels 80, l’estació fou derribada, per a desgràcia nostra, i el nou Tramvia dugué noves parades, però la que havia de substituir a l’estació principal de Benicalap a més de no situar-se en el mateix lloc rebé el nom, del carrer, Montduver, i deixà en l’oblit que s’entra en Benicalap.

 

6)- BARRAQUES DEL GALL

Junt a l’Alqueria de la Conilla (on ara hi ha el “Grupo de Viviendas Ramiro Ledesma”), hi havia un grup de barraques, una de les quals s’anomenava del Gall. Varen desaparèixer amb la urbanització de la zona. Comptaven amb un pou i un forn. El Grup “Ramiro Ledesma, és un exemple típic d’un grup de vivendes de Protecció oficial que l’estat franquista construí a la postguerra per tal d’allotjar als primers inmigrants. Porta el nom d’un líder del moviment. El solar està situat al final de l’Avinguda. de Burjassot fent cantó amb Louis Braille i al costat del parc (Alqueria de la Conilla) i del Grup de Santa Rosa (una altra construcció semblant).

 

7)- ALQUERIA DE LA CONILLA (CA LA CONILLA)

Esta alqueria ja no existeix. Va desaparèixer en els anys 50 quan construiren el parc de Benicalap on es trobava. L’antic “trenet” tenia una parada ací, anomenat “Cruce de la Conilla”

 

8)- ALQUERIES DE BELLVER

Han donat nom a un carrer i a una vella parada de l’antic trenet. No sabem res d’elles, sols que estaven a la partida de Benicalap anomenada “El Canyaret”

 

9)- MOLÍ DE PALLÚS

Actualment assolat, només en queden algunes restes. Estava darrere de l’Hort de Burriel, molt prop del terme de Burjassot.

  

B EXISTENTS:

 

1)- “ LA CERAMO” (1855)

 

1.- HISTÒRIA

“La Ceramo”, “fábrica de mayólicas”, fou construida en 1855 per Josep Ros i Furió, un artista apassionat per la ceràmica tradicional valenciana, en concret per la realitzada amb la tècnica de reflex metàlic, que tingué el seu esplendor a les terres valencianes als segles XIV-XV-XVI, es-pecialment a Manises. Aquesta tècnica de cocció d’origen musulmà (també anomenada “porcel·lana daurada”) havia quasi desaparegut a principis del S-XIX, però Josep Ros es dedicà intensament a la seua recuperació, a la vegada que investigava i recollia noves tècniques i models ceràmics. Segons conta la seua bésneta, va trobar la fòrmula de la tècnica del reflex metàlic (que tradicionalment es transmitia oralment ja que els seus cultivadors antigament eren els moriscos valencians) dins un moble antic que va adquirir per a la seua restauració, perquè també era un bon ebanista.

 

La passió de Josep Ros i Furió pel seu treball el portà a pràcticament viure a l’inmoble de la seua fàbrica de forns moruns, a viatjar per tota Europa buscant els models clàssics i a encarregar a prestigiosos artistes dissenys per a la seua producció, malgrat comptar amb pocs mitjans econòmics.Peces produides a “La Ceramo” decoren alguns dels edificis valencians més emblemàtics del segle passat i principis d’aquest: Estació del Nord, Mercat de Colom, Mercat Central, l´Ajuntament de València...

 

“La Ceramo”, edifici d’estil neomudèixar, a Josep Ros li encisava la cultura oriental, va encaixar molt bé tant per la seua arquitectura morisca com pel seu caràcter artesanal, en aquell xicotet poblet rural situat a la vora del camí de de Burjassot que encara conservava nombrosos vestigis medievals i musulmans que era el Benicalap a finals del S-XIX (l’arc del Portalet, l’alqueria de Benicalapech, l’Alqueria del Moro). “La Ceramo” amb més de 150 anys de història, va esdevindre un monument emblemàtic i característic de Benicalap, i ha assistit sense ser alterada a totes les transformacions que ha patit el poble: el trenet, el Tramvia, l’assolament de l’estació de Benica-lap, la construcció de l’església de Sant Roc i el seu campanar, la urbanització desaforada dels anys 60 i 70, etc...

 

Dos generacions de la familía Ros continuran amb la tradició ceràmica i compatibilitzar els seus treballs en altres camps de les Belles Arts amb la direcció de “La Ceramo”: Josep Ros i Ferrer, fill del fundador es va interesar per la ceràmica de Paterna, anterior en el temps a la de Manises (S-XIII-XIV i XV), i va realitzar importants obres d’aquest estil (encara que Mª Pilar Ros diu que no li agradava molt la ceràmica) i Josep Ros i Ferrandis (sembla que aquest és el titolar del carrer Ceramista Ros, situat a la zona de Tres Forques), net del fundador dedicat a la pintura i fou catedràtic de Procediments Pictòrics en l’Escola de Sant Carles (i després acadèmic). Però aquesta ocupació no li va impedir d’incorporar-se a “La Ceramo” des de menut.

 

Finalment, Mª Pilar Ros , filla de Josep Ros i Ferrandis i llicenciada en arquitectura ven “La Ceramo” a Alfons Pastor de Rocafort en 1990, malgrat haver-li promés a son pare que mai ho faria.

 

Alfons Pastor, va necessitar l’ajut econòmic de la seua familia, de manera que ell adquiria els béns i nom comercial de l’empresa, mentre la seua familia adquiria l’inmoble i li’l llogava. Però en 1992 les despesses superen a Alfons Pastor i ha de tancar.

 

2.- DESCRIPCIÓ I ESTAT DE CONSERVACIÓ

“La Ceramo” es troba al Carrer del Montdúver cantonada amb el Camí Nou de Burjassot (Avinguda de Burjassot), en front de la desapareguda estació de Benicalap del trenet i al costat de l’actual parada “Benicalap” del Tramvia (anteriorment coneguda com “Montduver”); i té 2.800 m2 de superficie.

 

La seua entrada principal és pel Carrer del Montdúver, i està prou més baixa que el paviment d’asfalt (per la seua antiguitat) per la qual cosa hi ha una rampa. L’entorn està enpedrat amb els adoquins de les estacions del Tramvia i rodegen els pins que n’hi han.

 

La façana encara que en allò principal és recuperable, ha patit prou deteriorament i l’expoli d’algunes de les rajoles que la decoraven. La porta també és troba en un estat lamentable. Destaquen sobretot les finestres i el marc de la porta que utilitzen arcs típics de l’arquitectura musulmana clàssica decorats amb entrecreuats. Dalt de la porta hi ha una inscripció un poc despintada que diu: “La Ceramo, fábrica de mayólicas. 1885. José Ros”, baix d’uns caràcters que semblen àrabs el sentit del qual desconeguem i un escut municipal de València, amb les dues “L” de Pere el Ceremoniós mig amagades darrere l’escut reial del casal d’Aragó-Catalunya.

 

Els murs i la porta de darrere (que donen al Camí Vell de Burjassot, ara Josep Grollo) estan en un estat de runa prou avançat i requereixen d’un reafermament urgent. En els últims mesos, la degradació ha augmentat, les portes estan destrossades.

 

3.- SITUACIÓ ACTUAL

Una de les reivindicacions tradicionals del moviment veïnal i de les distintes associacions i entitats cíviques existents en Benicalap ha sigut la protecció i rehabilitació de la històrica fàbrica per a garantir la seua conservació, ja que és un monument emblemàtic per a Benicalap i amb prou importància històrica, i per a dedicar-lo a centre cultural i biblioteca que compense la mancança de serveis culturals existents a la nostra població. A més, per la seua cèntrica situació al barri i pel seu valor artístic és un lloc ideal per a allotjar aquest centre cívic.

 

Alfons Pastor, en la denúncia que va fer a la premsa, advertia de les intencions de la seua familia de vendre l’inmoble com un simple solar per a la construcció de vivendes, contribuint així a massificar més la zona i a la desaparició del nostre patrimoni històric (com va passar amb l’Arc del Portalet, l’alqueria de Benicalapech, l’estació de Benicalap i altres alqueries...). Segons ell, l’edifici hauria de dedicar-se a una escola de ceràmica, però açò no és possible perquè dubte que la legislació industrial actual permetera una activitat que produiria fum dins el casc urbà. Sembla que la protecció institucional de “La Ceramo” és inexistent perquè no està declarada Bé d’Interés Cultural (B.I.C.) ni cap figura jurídica semblant i ni tampoc seria contrari al P.G.O.U. el seu assolament. L’any passat va còrrer el rumor que havia eixit a la venda per 100 milions. A conseqüència d’algunes queixes veïnals els grups del PSOE i Esquerra Unida varen presentar una moció a l’Ajuntament instant la seua conservació sense que haja produït cap efecte.

 

“La Ceramo” ha de passar a titolaritat pública i rebre l’oportuna protecció jurídica i rehabilitació física urgentment de manera integral.

 

2)- ALQUERIA DEL MORO I DEL TORRO (S-XIV-XVIII)

Tot just darrere el Parc de Benicalap, a la dreta del camí vell de Burjassot en sentit Benicalap-Burjassot, trobem el conjunt d’edificacions de diferents segles (S-XIV-XVIII) anomenat Alqueria del Moro, “l’ultim vestigi de senyoriu rural del terme municipal de València”, com la definí el Levante EMV el 21 de Desembre de 1996. El seu valor històric és incalculable com afirma Miguel del Rey, cap d’un grup d’estudi d’arquitectura rural de la Universitat Politècnica de València.

 

Què és l’Alqueria del Moro?

L’Alqueria del Moro i les altres edificacions formen una classe d’assentament poblacional típic del S-XIV. El rei En Jaume I en “Llibre del Repartiment” donà terrenys i inmobles entre els nobles i altres persones que li ajudaren en la conquesta, entre els quals figuraven les alqueries. Una alqueria era una casa rural musulmana on vivia una familia o clan sarraí, en arribar els cristians les alqueries es transformaren en cases senyorials dels nobles propietaris de les terres que l’envolten que eren treballades per colons a canvi d’una renda. Les cases d’aquestos colons, construides prop de l’alqueria senyorial, en la majoria de casos donaren lloc a tots els pobles de l’Horta que coneguem: Alboraia, Xirivella, Mislata, Alaquàs, Campanar, Beniferri...i la mateixa alqueria de Benicalapech, el nucli originari del poble de Benicalap. Però, algunes vegades aquest nucli no arribà a consolidar-se com a població, i mantingué la seua estructura feudal originària, com és el cas de l’Alqueria del Moro.

 

En els S-XVIII-XIX, la paraula alqueria passa a denominar un concepte de vivenda diferent al musulmà i al cristiano-medieval de l’alqueria del Moro. Per alqueria s’entendrà una casa de camp aïllada, fóra d’un nucli de població, sentit que ha perdurat fins l’actualitat (com per exemple les altres alqueries de l’Horta de Benicalap, com la veïna “Alqueria de la Torre”, que també requereix una actuació inmediata per a la seua cosnervació). D’entre les persones que reberen terres a Benicalap, en el Repartiment, a part de

 

Ramon de Tellet, propietari de l’alqueria de Benicalapec, personalment crec que el possible constructor seria Miquel Peris de Vinyals, ja que va rebre tantes terres com Tellet, era cavaller (al llibre, “miles”) i a més català (de Vinyals), la qual cosa explicaria la seua vinculació amb les cases senyorials rurals catalanes. Però tot açò, és simplement una teoria.

 

Com és l’Alqueria del Moro?

El conjunt està dividit en dos parts per un camí que s’endinsa cap a l’horta. A l’esquerra tenim la vivenda del senyor, l’Alqueria del Moro (S-XIV-XVI) propiament dita, de la qual diu Miguel del Rey que:

 

“és tracta d’un dels millors exemples d’arquitectura senyorial que ha arribat a nosaltres en bones condicions, sense transformacions importants”. I a la dreta el grup de cases on es realitzaven transaccions comercials i vivien els colons més destacats (S-XIV-XVI) i una altra casa posterior (S-XVIII). En concret, és la casa que té els arcs vora el camí interior (ara cegats), la que s’utilitzava com a llotja per a vendre els productes del camp. A més, està Alqueria coneguda com “del Torro” o “de Lluna”, té unes arcades a la seua façana al Camí Vell de Burjassot molt interessants. La resta de colons vivien a prop dels camps, en vivendes de pitjor qualitat, i per tant menys perdurables, per la qual cosa no ens han arribat.

 

L’obra de Francesc Almela i Vives, “ Alquerías de la Huerta Valenciana”, 1932, ens proporciona fotos i una descripció de les Alqueries dels Moros, en els seus bons temps:

 

“La alquería del Moro constituye otro ejemplo del núcleo de población que antiguamente se llamó alquería; pero a diferencia de la alquería de Benicalap (l’antiga de Benicalapech, la el Portalet), de donde dista muy poco trecho, no ha llegado a convertirse en poblado (com ja hem dit abans). Se encuentra en el Camino de Burjassot los números 108, 110, 112 y 118 (...).

 

Los vecinos dan a la alquería el nombre del Moro. Seguramente, trae su origen de alguna leyenda concreta. Pero en la huerta valenciana hay otras alquerías relacionadas por el vulgo con los moros, a quienes en general, se atribuye toda obra vetusta. La primera alquería -de cara al camino muestra una parra sobre tres blanquísimos pilares, portón de medio punto con pequeñas rejas laterales, fachada con dos filas de ventanas, tres en cada fila. En la segunda alqueria, que da al callejón, lo más digno de señalamiento son las hiladas de grandes sillares. La tercera a espaldas de la primera, hállase en un grato rincón. La puerta es también de medio punto, con jambas de piedra, poyetes a los lados... A la derecha tiene, correspondiente al primer piso, una pequeña reja salediza. Pero el edificio principal, el aislado, constituye uno de los más bellos y considerables ejemplares, no sólo en su exterior, sinó en su parte interna ya que, a pesar de los años, conserva su carácter gótico (...)”.

 

Segons Miguel del Rey, la casa del senyor (l’Alqueria del Moro, propiament dit) és un dels millors exemples d’arquitectura senyorial de l’època que ens ha arribat en bones condicions sense haver patit transformacions impotants. Presenta un esquema de 3 cossos perpendicul·lars a façana més un quart transversal als anteriors (idea pròxima a la planta basilical i cos transversal a manera d’absis uqe trobem en les arquitectures rurals catalanes). Del Rey diu que és tracta d’un model d’origen català, que per la seua perfecció durarà fins al Renaixement. El cos central és el més gran, i segurament va ser ideat com a únic, per a després ser dividit segons les necessitats del barroc.

 

L’entrada de l’edifici és particular, perquè és troba formant un agle recte i té forma quadrangular i es conforma amb la façana de la casa, la tàpia amb la porta del carrer, els corrals en un costat i les cavalleries en front de la porta de la casa.

 

Però la part més interessant i bella, qüestió en la que estan d’acord tant Almela i Vives, del Rey, Martínez Aloy és la que dóna l’antic Camí Vell de Burjassot (hui totalment desfigurat, però que subsistix en part com a Josep Grollo, i que arribava fins a Burjassot passant per davant l’Alqueria del Moro), en front del Parc de Benicalap. Aquesta façana té dos finestres llaurades amb partellum (un dels quals han sigut recentment furtats) en la part alta i tres finestres amb reixes de metall (amb angulars zoomòrfics)

 

Almela i Vives diu “...la fachada que da al camino no contiene la puerta, pero es la más interesante desde el punto de vista artístico. A la planta baja correspondes tres rejas saledizas, la menor de ellas gótica, con elegantes forjas en cada uno de sus cuatro angulos (amb formes d’animal diu del Rey). Al piso alto corresponden dos grandes ventanales con sendos parteluces. Los capiteles de ambos estan muy finamente tallados la en piedra, y el perfil es graciosamente lobulado. “

 

Tant Almela i Vives com Miguel del Rey coincidixen també en què la pedra està molt ben treballada. També volem destacar que conserva la vigueria original de fusta, que segons diu la tradició i Almela i Vives, procedix del Pinar de Campanar, en concret de la mateixa plaça, que existia molts segles enrrere.

 

La casa dels colons (alqueria del Torro o de Lluna), d’antiguitat igual a l’Alqueria del Moro, es desenvolupa sobre una antiga estructura linial possiblemnet una llotja d’arcs apuntats (els tapats) i oberts cap al camí que creua el conjunt. Té alguns elements arquitectònics semblants a l’edifici senyorial però amb una solució arquitectònica diferent. Un únic cos de construcció (una crugia) amb murs portants paral·lels a la façana on una sèrie d’estàncies subdivideixen l’espai i creen servituts de pas d’unes a altres. L’entrada o estància principal, allotja l’escala i es prellonga espacialment en el seu cos posterior construït per a un ús de corrals i matatzems. La casa del S-XVIII (possiblement de la segona meitat), és una casa molt acadèmica amb una clàssica planta simètrica respecte l’eix central, amb un esuqema tripartit i construida amb dos crugies i murs paral·lels a la façana. És l’esquema bàsic de la casa rural valenciana de la Ilustració.

 

BIBLIOGRAFIA:

- “ Llibre del Repartiment “, Vicent Garcia Editors

- “Alquerías de la huerta valenciana”, Francesc Almela i Vives. 1932.

- “Geografia del Reino de Valencia”, José Martínez Aloy.

-“Temes d’Etnografia valenciana”, dirigit per Joan Francesc Mira

- “Alqueries de l’Horta”, Josep Vicent Frechina, “La Roda del Temps” nº 4

- Levante EMV 21-12-1996 i Las Provincias 16-2-1997

- “Alquerias de Burjassot y su area inmediata”, Sebastián López Garcia.

- Però sobretot, PAISAR i el professor d’arquitectura de la UPV, Miguel del Rey.

  

Un ric patrimoni que cal conservar

Per la seua singularitat (única en el seu gènere, i única en el terme de València) i pel seu valor històric per als valencians i sentimental per als veïns de Benicalap, l’Alqueria del Moro és un patrimoni que cal que les autoritats conserven. PAISAR i Miguel del Rey proposen la seua rehabilitació inmediata per tal de convertir-lo en un museu d’etnografia, proposta a la qual ens adherim. Cal una actuació inmediata per a què els continus expolis que ha patit i el seu ús com abocador il·legal no accelere el seu avançat estat de deteriorament.

 

3)- ALQUERIA DE LA TORRE (1760) (O DE LA GARROFERA)

Segons Martinez Aloy, va ser reedificada en 1760 pel Comte de Castellar, de cognom Castellví (el seu escut que estava en un cantó de la façana ha desaparegut no fa molt)

 

4)- CASINO DE L’AMERICÀ (S-XIX?) (També “Hort de Burriel” i ara “Saudi Park”)

Mostra de mansió d’estiu dels burgesos acomodats de València que es construiren a finals del segle passat (XIX) i començaments del present a les poblacions més pròximes a la capital com Benicalap, Burjassot, Godella... seguint la línia ferroviària, mitjà de comunicació que afovorí les segones residències. La seua finalitat era la de proporcionar tranquilitat als “senyorets” que buscaven l’aire pur i la natura de l’Horta. Estes segones residències adoptaren diverses morfologies segons el seu emplaçament o riquesa dels propietaris. Tenim el model de xalet (com els existents al costat de la desapareguda estació de Benicalap a l’Avinguda de Burjassot), més o menys integrats dins el poble, però sempre pròxims a les estacions, el model de gran casa urbana de varies alutres amb jardí o patí (en Burjassot-Godella hi han un fum) i per últim, el model palauet o mansió, com és el cas del Casino de l’Americà o l’Hort d’Aznar (Burjassot), l’Hort de Trenor (Torrent), Xalet del “Rosal” (carretera Burjassot-València) entre altres; que consistien en una gran casa d’esplai rodejada per una gran parcel·la dedicada a jardí i protegida per una tanca. Solien estar un miqueta separades dels nuclis de la població (encara que el creixement urbà les ha absorvides). La diferència entre els últims dos tipus podria desdibuixar-se en alguns casos però no en el cas de l’Hort de Burriel, que presenta una morfologia típica de palau.

 

Tenim molt poques notícies sobre esta construcció. Els més vells de Benicalap (nascuts a principis dels anys 20) no recorden més que a alguna família d’estrangers (que vivien a una casa a banda), però no saben res dels propietaris. Potser alguna tràgica història familiar hi haja per darrere. A les guies de València, se li coneix com l’Hort de Burriel, tot i que els veïns més antics l’anomenen el Casino de l’Americà (perquè fou construida per un "indiano"), i la majoria la coneixen com el “Saudi Park”, que era el nom d’una discoteca que s’instalà allí als anys 80.

 

5)- BARRAQUES DE LLUNA (?)

Grup d’alqueries, situades en el camí del mateix nom (ara no hi han barraques), antigament dit camí o senda dels bandejats, desconeguem perquè. Tampoc sabem perquè és diuen de Lluna si en tres o quatre generacions d’esta familía de Benicalap enrrerre, no consta que visqueren allí, sinó a l’alqueria del Torro o de Lluna i més tard a una casa al Camí Vell de Burjassot.

 

6)- CASES DELS CAMINS VELL I NOU DE BURJASSOT (S-XIX-XX?)

Casa Luna. Casa Branca (1892)

 

7)- ALTRES: Xalets de l’Estació (actualment 3 rehabilitats i 1 sense rehabilitat), Palauet del Carrer Alqueries de Bellver, alqueria Nova de Sant Josep, etc...

 

Francesc Gamero i Lluna

Secretari de “CERCLE OBERT” DE BENICALAP

 

Antoni Marín i Segòvia

President de “CERCLE OBERT” DE BENICALAP

 

BENICALAP – 1999

VALÈNCIA – PAÍS VALENCIÀ

Egungo krisia oraindik notizia ez zelarik, Iruñeko aktibista batzuek desarrollismoaren ta espekulazioaren inguruko txostena prestatu zuten. Urte batzuren buruan, jende guztia iruzurraz ohartu zen.

2006

Conjunto de barracas,unicas en el interior de la ciudad de Valencia.Con algunas intervenciones de fácil arreglo,presenta un curioso entramado.Dos filas de casas,con un patio interior,comun y vallado

El Gobierno brasileño planea construír la presa de Belo Monte en el río Xingú de la Amazonia.

Según sus detractores, la obra, que sería la tercera más grande del mundo, inundaría una extensa área de tierra, desecaría partes del río Xingú, destruiría la selva y reduciría las reservas de peces imprescindibles para la supervivencia de distintos pueblos indígenas de la zona como los kayapós, araras, jurunas, arawetés, xikrines, asurinis y parakanãs.

 

Más información en bit.ly/survivalBRS

bit.ly/AIDABrs

Kanterarik ez!! No a la cantera!!

Noiz arte? ¿Hasta cuando?

Joder!!

Horrible postal de Migjorn (Formentera)

<i<Awful postcard from Migjorn (Formentera)

Autor: A. Campañá - ed. Llibreria Verdera (Eivissa)

+ info

Horrible postal de Sant Antoni de Portmany (Eivissa)

Awful postcard from Sant Antoni de Portmany (Eivissa)

Autor: A. Campañá - ed. Llibreria Verdera (Eivissa)

+ info

Horrible postal de Sant Antoni de Portmany (Eivissa)

Awful postcard from Sant Antoni de Portmany (Eivissa)

Autor: A. Campañá - ed. Llibreria Verdera (Eivissa)

+ info

Horrible postal de Platja d'en Bossa (Eivissa)

Awful postcard from Platja d'en Bossa (Eivissa)

Autor: A. Campañá - ed. Llibreria Verdera (Eivissa)

+ info

Horrible postal de Platja d'en Bossa (Eivissa)

Awful postcard from Platja d'en Bossa (Eivissa)

Autor: ?, ed. IVILUX (Barcelona)

+ info

Horrible postal de Cala Llonga (Eivissa)

Awful postcard from Cala Llonga (Eivissa)

Cala Llonga. Autor ? - ed. Llibreria Verdera (Eivissa)

+ info

Horrible postal de Talamanca (Eivissa)

Awful postcard from Talamanca (Eivissa)

Autor: A. Campañá, ed. A. Campañá (Barcelona)

+ info

Desarrollismoaren kontrako borrkak Araban. Mahai ingurua.

Eraso desarrollista ugari ditugu Araban, eta beraiei aurre egiten dieten hainbat talde. Hauen artean ezagutu eta indartzeko mahai ingurua egingo dugu Maiatzaren 7an, artsaldeko 7etan Gasteizko Gaztetxean.

* Red de Alta Tensión

* Macrocarcel

* Laminoriako Harrobia

* Golf Zelaiak (Bastida)

* Abiadura Handiko Trena

* Central Térmica Lantarón

* Galaretako Urtegia

* Mendiak aske (Eolikoak)

* Zanpazu bizirik (Amurrio)

Horrible postal del Puig des Molins (Eivissa)

Awful postcard from Puig des Molins (Eivissa)

Autor: A. Campañá - ed. Llibreria Verdera (Eivissa)

+ info

1 3