new icn messageflickr-free-ic3d pan white
View allAll Photos Tagged autosuficiencia

Lo que la mente ve ante el vals # 2 de Shostakóvich

www.toniduarte.tk

 

Toni Duarte Freelance Photographer

Please don't use this image on websites, blogs or other media

without my explicit permission.

© All rights reserved

Contac: toniduarte[a]cmail.cat

  

Wikipedia:

Miravet és una vila i municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre.Se situa a la riba dreta de l'Ebre, a la depressió de la cubeta de Móra, tancada en la seva part meridional pel congost de Miravet o Pas de Barrufemes, al límit amb el Baix Ebre. La part nord té els contraforts de la serra de Cavalls. La vila està situada a la dreta del riu, al peu d'un turó d'uns 100 metres d'alçada on s'alça el castell de Miravet.Al nord-est hi ha un barri conegut com "Raval dels Canterers".El poble es compon de dues parts ben diferents: les cases del nucli antic s'enfilen des del riu per la paret rocosa de la muntanya, a recer del castell. Aquí es troba un antic embarcador, el molí medieval, els porxos, l'antiga aljama morisca-jueva, el carrer de la jueria, les muralles de tancament i talaia i l'església Vella, antiga església parroquial, d'arquitectura renaixentista del segle XVII (construïda per l'orde de l'Hospital damunt de l'anterior mesquita musulmana), que conté exposicions relacionades amb la història del poble i està oberta en èpoques turístiques o per exposicions temporals.Al davant de l'església hi ha la plaça-mirador de la Sanaqueta, amb vistes al riu. Hi ha una sèrie de cases penjades i terrasses enjardinades, fins al penya-segat del castell. Al peu del cingle rocós hi ha una bifurcació cap a la típica Costa de Riago, un camí costerut i empedrat que baixa fins al riu i continua per la vora fins a l'antic molí àrab, i un altre que s'endinsa per les restes arqueològiques al darrere del castell i continua seguint la ruta senyalitzada de Les Blores.

El nucli urbà modern es troba al llarg de la plana esquerra del Galatxo, un antic canal natural del riu (del que els terrissaires treien l'argila). En aquesta part s'hi troba la casa de la vila, la part comercial i de serveis, i les zones esportives, escoles, i tallers. Un camí asfaltat puja fins al castell, on es pot aparcar.

 

ESP:

Miravet es un municipio de Cataluña, España. Perteneciente a la provincia de Tarragona, en la comarca de Ribera de Ebro, situado al sur de ésta, a la derecha del río Ebro, y en el límite con las de Bajo Ebro y la Tierra Alta. Destaca el castillo templario de Miravet, situado sobre la colina que domina el río.Castillo: Monumento declarado B.I.C., propiedad de la Generalitat de Catalunya (uno de sus más visitados).

Antigua fortaleza islámica convertida por la orden del Temple en castillo-convento a mediados del s. XII. De obra románica cisterciense y espíritu cruzado está considerado uno de los mejores ejemplos la arquitectura religiosa y militar de la orden del Temple en todo Occidente, junto con el de Peñíscola.

El Castillo de Miravet es de origen andalusí (Puede observarse aportaciones musulmanas de los periodos taifa y almorábide) que fue transformada y ampliada por los caballeros templarios. Éstos lo reformaron creando un castillo convento (siglo XII). Es una mezcla de estilos islámico, bizantino y cisterciense. El estilo del castillo corresponde al románico tardío y al gótico de transición. Dispone de salas para la autosuficiencia del castillo: almacén, bodega, cocina, iglesia...

Actualmente está en proceso de restauración dado que estuvo afectado por diferentes guerras como las Guerras Carlistas y en la Guerra Civil española (1936-39). Su ubicación era muy buena ya que el pueblo de Miravet se encuentra en un meandro del río Ebro.

Paso de Barca: Ultimo transbordador original de todo el Ebro que aún funciona sin motor, cruzando el río tan sólo con la corriente del agua y la maestría del barquero.

Pueblo Antiguo: El Pueblo antiguo de Miravet, Cap de la Vila, al pie del castillo y adaptado a la roca sobre el río Ebro, merece toda nuestra atención. En otro tiempo constituyó la rápita o centro urbano de la alquería musulmana de Miravet, desde sus orígenes -s. VIII-hasta la expulsión de su población en el siglo XVII.

Destaca a simple vista por su estampa panorámica, el tipismo de sus calles estrechas y porchadas, la última atarazana fluvial donde calafateaban los llaguts (s. XI), el molino de aceite y barníz alfarero, la sede de la aljama morisca y su arcada mudèjar, la iglesia "vieja" renacentista de la orden del Hospital y el mirador de la Sanaqueta así como las ruinas de las casas destruidas a causa de la Batalla del Ebro, la calle del Banco y la de las Ferreries.

Es de especial atención su enclave y la verticalidad de la roca roja sobre la que se asienta el castillo, así como la ruta de les Blores, recorrido desde la calzada empedrada del acceso sur (Costa de Riago) hasta los restos arqueológicos del primer poblado bereber, al pie del castillo, desde donde, además, se dominan unas vitas increibles sobre el Ebro, el meandro del Tamarigar, el frondoso bosque de ribera y las formaciones dolomíticas por las que pasa

No deque do Aterro do Flamengo ontem, na hora em que Zeca Pagodinho deveria estar cantando ao lado. O show seria para comemorar a autosuficiência do Brasil em petróleo, notícia da qual o governo Lula tem aproveitado.

 

Segundo O Globo de hoje, um dos motivos foi "rumores de que estava sendo organizado um arrastão" e que "um pessoal ligado a Garotinho estaria preparando alguma provocação." Deixo vocês juntarem as peças.

 

Alguns políticos constroem, outros destroem.

 

O mais triste foram os camelôs que não tinham ouvido a notícia e chegaram à Praia do Flamengo na esperança de suplementar a renda, só para descobrir que teriam que jogar fora a maior parte do estoque extra que tinham comprado. Somos todos vítimas desses jogos políticos.

 

'O Deque' em fundo preto

------------------------------

The deck of Flamengo Park yesterday, where there was to have been a show by the Brazilian singer Zeca Pagodinho, financed by the state oil company, Petrobras, to celebrate Brazil's achieving for the first time sustained self-sufficiency in oil. This self-sufficiency has been highlighted by the president Lula as a success of his government.

 

The show was cancelled at the last minute. According to today's local press, one of the reasons was that "people linked to Garotinho (ex-governor, husband of the present governess, presidential aspirant and Lula's political enemy) were planning a provocation" and that there were "rumours that a large-scale mugging (arrastão) of the public was being planned". I'll let you put the pieces together.

 

Some politicians like to construct, and others to destroy.

 

The saddest thing was to see street vendors who hadn't heard the news and had arrived hoping to make a little extra to supplement their income. Having spent money on gas or bus fares they can ill afford, and stock they'll have to throw away, they're the silent victims of these political games.

 

'The Deck' On Black

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

Han inventado la hipocresía, ¿no? Pues harías mal si no te aprovecharas de ella.

 

El matrimonio es la única forma legal y honorable de complicidad que reconoce a nuestra sociedad.

 

Que nadie se engañe: decir buenos días ya es hacer literatura.

 

Muy a menudo, casi siempre, callar es también mentir.

 

Forma parte de una buena educación saber en qué ocasiones hay que ser maleducado.

 

Los únicos placeres que no defraudan son los imprevistos.

 

Las personas felices no tienen memoria.

 

Pocas lecturas alejan de la vida; muchas, la acercan.

 

Joan Fuster

  

___

  

Joan Fuster: l'escriptura assagística

 

Sueca, 1922-1992. Assagista, historiador, crític literari i poeta

  

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.

 

La reivindicació de l'assaig

 

Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

 

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

 

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

 

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

 

La cultura i altres temes

 

Ben mirat, l'assagista es limita a parlar de les seves obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El tema central de l'assaig fusterià no és sinó aquest: un continu examen de consciència, on per "consciència" hem d'entendre la interacció d'un jo racional amb el món. L'autor s'instal·la així en un espai diferenciat respecte de la pura narració o la descripció de la realitat exterior i també respecte del pur crit íntim i irracionalista de la lírica. L'objecte de l'assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l'assagista sobre el món que l'envolta. I aquesta deliberació ha de partir d'un escepticisme que neutralitzi, com un antídot o un desinfectant, la inèrcia dels dogmatismes: en termes ben gràfics, Fuster parla de "no mamar-se el dit". Ha de ser, així mateix, un discurs racionalment controlat, perquè només la llum del coneixement i de l'explicitació garanteix la utilitat pública -per als lectors- d'uns textos que se sotmeten a les regles de joc de la discussió crítica. Perquè aquesta discussió crítica és, al capdavall, l'estímul primer del coneixement: "Doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories."

 

Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla o de qualsevol altre adminicle que contribueix al control humà del món, o bé les transformacions que per a la humanitat ha comportat l'aspirina o la penicil·lina, són motius d'originals reflexions crítiques.

 

Així, en el Diccionari per a ociosos, l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic... Un altre exemple el trobem a Babels i Babilònies (1972), que se centra en les transformacions sociològiques dels anys seixanta i on l'autor insisteix diverses vegades en el concepte de cultura, que defineix com tot allò que no és natura. Un dels capítols d'aquest llibre engega una deliberació retòrica sobre quina peça de roba hauria d'ostentar la prioritat cronològica en la història de la humanitat: la bufanda, el tapavergonyes, la butxaca o el cinturó d'on penjar una arma. Òbviament, darrere de cada opció s'amaga una concepció diferent del quid de la condició humana, on, per damunt de la mera defensa envers les inclemències del medi, hi ha urgències i interessos que es relacionen més aviat amb la vanitat, el pudor o l'agressivitat, sense exhaurir-ne la nòmina.

 

A la temàtica esmentada suara, caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política. Perquè és innegable que l'escepticisme fusterià no és incompatible, ans al contrari, amb un compromís nacional i social que pren cos en el que ell va anomenar "pamflets polítics" o en una obra tan emblemàtica com Nosaltres els valencians (1962), un autèntic assaig d'interpretació de la història i la identitat del País Valencià.

 

En tot cas, l'escriptura assagística no tracta mai aquests temes a la manera d'una monografia especialitzada o d'un llibre de filosofia -Fuster refusa insistentment aquesta qualificació per a la seva activitat intel·lectual-, sinó que s'endinsa en la matèria com un "especialista en idees generals", amb una mescla d'escepticisme, de curiositat insadollable i d'afany de fer-se llegir, que és per a ell l'obligació primera de tot escriptor. Al darerre hi ha una llarga tradició literària i cultural: Montaigne, Voltaire, Xènius, Josep Pla... És tot un arxiu discursiu d'estratègies per a desenvolupar aquest examen de consciència on l'escriptor s'assaja ell mateix a partir d'un tema qualsevol que li forneix la primera matèria, l'impuls primigeni de la seva deliberació. A més, per a donar cos d'escriptura a aquesta deliberació i per a aconseguir, amb la regla d'or de l'amenitat, generar un públic lector, l'assagista ha de treballar-se un estil lingüístic personal que doni cos i saba vital al seu discurs.

 

Alguns trets de l'estil fusterià

 

Sens dubte, una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena. L'ombra de Pla -amic i mentor de l'autor, al qual va dedicar, com hem dit, un dels exercicis de caracterització que es coneixen com a homenots- plana sobre la prosa fusteriana ara i adés com un dels referents estilístics més indefugibles. No debades Fuster havia dedicat a l'obra de l'escriptor empordanès un estudi crític memorable, amb una mena de reciprocitat admirativa. I hi remarcava, entre altres aspectes, la proclivitat antilírica de l'estil de Pla.

 

Precisament, un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria molt planiana que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista -sovint cruament biològic- de la realitat social. L'adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no s'adiuen amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l'esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques". I qui diu adjectius diu també substantius -"el bestiar lletraferit indígena"- o adverbis -"salmons acumuladament difunts". De vegades la declaració de materialisme desmitificador s'expressa al llarg de tot un enunciat, com ara quan es diu que la idea filosòfica de la unitat del jo no és creïble si no és "a condició que incloga el reuma, el complex d'Èdip, l'orgasme".

 

Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de descoagular la mirada, és a dir, de presentar el món amb una llum nova que sacsegi les inèrcies de la percepció i tregui a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives. Aquesta operació es pot realitzar per mitjà d'una frase llampant, sovint una definició conceptual que comporti alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d'un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat", o "Cada paraula ja és, en si, una perífrasi" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs, o en aforismes autònoms, o en frases lacòniques i rotundes, memorables, que s'insereixen al llarg de textos més amplis. Aquesta tendència a la sentenciositat és un dels trets més remarcables de l'estil de l'autor.

 

Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així els perfils més insolents de l'escepticisme.

 

Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a Xènius: "Eugeni d'Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!" El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.

  

Vicent Salvador (Universitat Jaume I)

  

lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster/detall

 

Under construction

 

English

Jaguara was a village built in the early 70s, which was occupied by engineers, mechanics and operators of the Jaguara Hydroelectric Plant, belonging to the Power Complex of Companhia Energética de Minas Gerais (Cemig), Brazil. The village, in military style from the late 60's, was operated with the joint administration of their 140 families and a representative of the company, usually the chief engineer. Here had primary school, fire brigade, two banking office, a market, butcher shop, video store, post office, a temple of the Catholic Church in pyramid shape, two soccer fields, a sports club and a huge social hall, airport, 24 hours clinic, dentist, a hotel on the edge of river, forest with serpentarium ... Finally, a village with everything needed to operate with self-sufficiency.

 

Around the beginning of the 90s the company Cemig computerized, interconnected and centralized its entire operation based in the city of Belo Horizonte, capital of Minas Gerais. After a retirement program and relocation of skilled manpower to other bases or nearby cities in 4 years it has become a small ghost town. A few years ago the company sold the villa to the private sector of tourism and all former residents - myself included - still hope one day to see our old home restored and with social life again.

------------------------

 

Português

Jaguara era uma vila construída no início da década de 70, que era ocupado por engenheiros, mecânicos e operadores da Usina Hidroelétrica de Jaguara, pertencentes ao complexo energético da Companhia Energética de Minas Gerais (CEMIG), Brasil. A vila, em estilo militar dos finais de 60, era operada com a administração conjunta de suas 140 famílias e um representante da companhia, geralmente o engenheiro-chefe. Haviam escola primária, brigada de incêndio, duas agência bancárias, um mercado, açougue, locadora de vídeo, agência dos Correios, um templo da Igreja Católica em formato de pirâmide, dois campos de futebol, um clube esportivo e um salão social enorme, aeroporto, ambulatório 24 horas, dentista, um hotel na beira da rio, horto florestal com serpentarium... enfim, uma vila com tudo necessário para operar com autosuficiência.

 

Aproximadamente no início da década de 90 a companhia CEMIG informatizou, interligou e centralizou toda a operação em sua base na cidade de Belo Horizonte, capital de Minas Gerais. Após um programa de aposentadoria e relocação de mão-de-obra para outras bases ou cidades próximas, em 4 anos ela se tornou uma pequena cidade fantasma. Há poucos anos a companhia vendeu a vila para o setor privado do turismo e todos os antigos moradores - eu incluído - esperam um dia ainda ver nosso antigo lar restaurado e com vida social novamente.

 

Pressione L para full screen

 

Me adicione como contato também no Facebook: facebook.com/rodneireis

 

Copyright © Rodnei Reis. All rights reserved.

REPRODUÇÃO PROIBIDA - Todos os direitos reservados.

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

Under construction

 

English

Jaguara was a village built in the early 70s, which was occupied by engineers, mechanics and operators of the Jaguara Hydroelectric Plant, belonging to the Power Complex of Companhia Energética de Minas Gerais (Cemig), Brazil. The village, in military style from the late 60's, was operated with the joint administration of their 140 families and a representative of the company, usually the chief engineer. Here had primary school, fire brigade, two banking office, a market, butcher shop, video store, post office, a temple of the Catholic Church in pyramid shape, two soccer fields, a sports club and a huge social hall, airport, 24 hours clinic, dentist, a hotel on the edge of river, forest with serpentarium ... Finally, a village with everything needed to operate with self-sufficiency.

 

Around the beginning of the 90s the company Cemig computerized, interconnected and centralized its entire operation based in the city of Belo Horizonte, capital of Minas Gerais. After a retirement program and relocation of skilled manpower to other bases or nearby cities in 4 years it has become a small ghost town. A few years ago the company sold the villa to the private sector of tourism and all former residents - myself included - still hope one day to see our old home restored and social life again.

------------------------

 

Português

Jaguara era uma vila construída no início da década de 70, que era ocupado por engenheiros, mecânicos e operadores da Usina Hidroelétrica de Jaguara, pertencentes ao complexo energético da Companhia Energética de Minas Gerais (CEMIG), Brasil. A vila, em estilo militar dos finais de 60, era operada com a administração conjunta de suas 140 famílias e um representante da companhia, geralmente o engenheiro-chefe. Haviam escola primária, brigada de incêndio, duas agência bancárias, um mercado, açougue, locadora de vídeo, agência dos Correios, um templo da Igreja Católica em formato de pirâmide, dois campos de futebol, um clube esportivo e um salão social enorme, aeroporto, ambulatório 24 horas, dentista, um hotel na beira da rio, horto florestal com serpentarium... enfim, uma vila com tudo necessário para operar com autosuficiência.

 

Aproximadamente no início da década de 90 a companhia CEMIG informatizou, interligou e centralizou toda a operação em sua base na cidade de Belo Horizonte, capital de Minas Gerais. Após um programa de aposentadoria e relocação de mão-de-obra para outras bases ou cidades próximas, em 4 anos ela se tornou uma pequena cidade fantasma. Há poucos anos a companhia vendeu a vila para o setor privado do turismo e todos os antigos moradores - eu incluído - esperam um dia ainda ver nosso antigo lar restaurado e com vida social novamente.

 

Pressione L para full screen

 

Me adicione como contato também no Facebook: facebook.com/rodneireis

 

Copyright © Rodnei Reis. All rights reserved.

REPRODUÇÃO PROIBIDA - Todos os direitos reservados.

Under construction

 

English

Jaguara was a village built in the early 70s, which was occupied by engineers, mechanics and operators of the Jaguara Hydroelectric Plant, belonging to the Power Complex of Companhia Energética de Minas Gerais (Cemig), Brazil. The village, in military style from the late 60's, was operated with the joint administration of their 140 families and a representative of the company, usually the chief engineer. Here had primary school, fire brigade, two banking office, a market, butcher shop, video store, post office, a temple of the Catholic Church in pyramid shape, two soccer fields, a sports club and a huge social hall, airport, 24 hours clinic, dentist, a hotel on the edge of river, forest with serpentarium ... Finally, a village with everything needed to operate with self-sufficiency.

 

Around the beginning of the 90s the company Cemig computerized, interconnected and centralized its entire operation based in the city of Belo Horizonte, capital of Minas Gerais. After a retirement program and relocation of skilled manpower to other bases or nearby cities in 4 years it has become a small ghost town. A few years ago the company sold the villa to the private sector of tourism and all former residents - myself included - still hope one day to see our old home restored and social life again.

------------------------

 

Português

Jaguara era uma vila construída no início da década de 70, que era ocupado por engenheiros, mecânicos e operadores da Usina Hidroelétrica de Jaguara, pertencentes ao complexo energético da Companhia Energética de Minas Gerais (CEMIG), Brasil. A vila, em estilo militar dos finais de 60, era operada com a administração conjunta de suas 140 famílias e um representante da companhia, geralmente o engenheiro-chefe. Haviam escola primária, brigada de incêndio, duas agência bancárias, um mercado, açougue, locadora de vídeo, agência dos Correios, um templo da Igreja Católica em formato de pirâmide, dois campos de futebol, um clube esportivo e um salão social enorme, aeroporto, ambulatório 24 horas, dentista, um hotel na beira da rio, horto florestal com serpentarium... enfim, uma vila com tudo necessário para operar com autosuficiência.

 

Aproximadamente no início da década de 90 a companhia CEMIG informatizou, interligou e centralizou toda a operação em sua base na cidade de Belo Horizonte, capital de Minas Gerais. Após um programa de aposentadoria e relocação de mão-de-obra para outras bases ou cidades próximas, em 4 anos ela se tornou uma pequena cidade fantasma. Há poucos anos a companhia vendeu a vila para o setor privado do turismo e todos os antigos moradores - eu incluído - esperam um dia ainda ver nosso antigo lar restaurado e com vida social novamente.

 

Pressione L para full screen

 

Me adicione como contato também no Facebook: facebook.com/rodneireis

 

Copyright © Rodnei Reis. All rights reserved.

REPRODUÇÃO PROIBIDA - Todos os direitos reservados.

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

Under construction

 

English

Jaguara was a village built in the early 70s, which was occupied by engineers, mechanics and operators of the Jaguara Hydroelectric Plant, belonging to the Power Complex of Companhia Energética de Minas Gerais (Cemig), Brazil. The village, in military style from the late 60's, was operated with the joint administration of their 140 families and a representative of the company, usually the chief engineer. Here had primary school, fire brigade, two banking office, a market, butcher shop, video store, post office, a temple of the Catholic Church in pyramid shape, two soccer fields, a sports club and a huge social hall, airport, 24 hours clinic, dentist, a hotel on the edge of river, forest with serpentarium ... Finally, a village with everything needed to operate with self-sufficiency.

 

Around the beginning of the 90s the company Cemig computerized, interconnected and centralized its entire operation based in the city of Belo Horizonte, capital of Minas Gerais. After a retirement program and relocation of skilled manpower to other bases or nearby cities in 4 years it has become a small ghost town. A few years ago the company sold the villa to the private sector of tourism and all former residents - myself included - still hope one day to see our old home restored and social life again.

------------------------

 

Português

Jaguara era uma vila construída no início da década de 70, que era ocupado por engenheiros, mecânicos e operadores da Usina Hidroelétrica de Jaguara, pertencentes ao complexo energético da Companhia Energética de Minas Gerais (CEMIG), Brasil. A vila, em estilo militar dos finais de 60, era operada com a administração conjunta de suas 140 famílias e um representante da companhia, geralmente o engenheiro-chefe. Haviam escola primária, brigada de incêndio, duas agência bancárias, um mercado, açougue, locadora de vídeo, agência dos Correios, um templo da Igreja Católica em formato de pirâmide, dois campos de futebol, um clube esportivo e um salão social enorme, aeroporto, ambulatório 24 horas, dentista, um hotel na beira da rio, horto florestal com serpentarium... enfim, uma vila com tudo necessário para operar com autosuficiência.

 

Aproximadamente no início da década de 90 a companhia CEMIG informatizou, interligou e centralizou toda a operação em sua base na cidade de Belo Horizonte, capital de Minas Gerais. Após um programa de aposentadoria e relocação de mão-de-obra para outras bases ou cidades próximas, em 4 anos ela se tornou uma pequena cidade fantasma. Há poucos anos a companhia vendeu a vila para o setor privado do turismo e todos os antigos moradores - eu incluído - esperam um dia ainda ver nosso antigo lar restaurado e com vida social novamente.

 

Pressione L para full screen

 

Me adicione como contato também no Facebook: facebook.com/rodneireis

 

Copyright © Rodnei Reis. All rights reserved.

REPRODUÇÃO PROIBIDA - Todos os direitos reservados.

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.

Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.

 

-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.

 

Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.

 

Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.

 

Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.

 

Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50

 

Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.

 

A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.

Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.

El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.

Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.

De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.

 

En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.

 

Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.

 

Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.

Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.

Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.

La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.

 

Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.

 

El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.

 

Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.

La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.

L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.

Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!

 

---

 

-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-

 

Etapa 2 PDF 2018

 

Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.

Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, ​​así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.

 

-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.

 

Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.

 

Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.

 

Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y ​​en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.

 

Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50

 

Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.

 

A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.

Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.

El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y ​​más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.

Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.

De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.

 

En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.

 

Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.

 

Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.

Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.

Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.

La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.

 

Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.

 

El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.

 

Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.

La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.

El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.

Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!

     

Portant a l'extrem certs principis de la modernitat l'Art Minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació fen énfasi en l'anonimat del autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expresivitat dels pintors de la anteriór generació de l'expresionisme abstracte, i intentan evitar associacions metafòriques,

Viquipèdia

www.toniduarte.tk

 

Toni Duarte Freelance Photographer

Please don't use this image on websites, blogs or other media

without my explicit permission.

© All rights reserved

Contac: toniduarte[a]cmail.cat

  

Wikipedia:

Miravet és una vila i municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre.Se situa a la riba dreta de l'Ebre, a la depressió de la cubeta de Móra, tancada en la seva part meridional pel congost de Miravet o Pas de Barrufemes, al límit amb el Baix Ebre. La part nord té els contraforts de la serra de Cavalls. La vila està situada a la dreta del riu, al peu d'un turó d'uns 100 metres d'alçada on s'alça el castell de Miravet.Al nord-est hi ha un barri conegut com "Raval dels Canterers".El poble es compon de dues parts ben diferents: les cases del nucli antic s'enfilen des del riu per la paret rocosa de la muntanya, a recer del castell. Aquí es troba un antic embarcador, el molí medieval, els porxos, l'antiga aljama morisca-jueva, el carrer de la jueria, les muralles de tancament i talaia i l'església Vella, antiga església parroquial, d'arquitectura renaixentista del segle XVII (construïda per l'orde de l'Hospital damunt de l'anterior mesquita musulmana), que conté exposicions relacionades amb la història del poble i està oberta en èpoques turístiques o per exposicions temporals.Al davant de l'església hi ha la plaça-mirador de la Sanaqueta, amb vistes al riu. Hi ha una sèrie de cases penjades i terrasses enjardinades, fins al penya-segat del castell. Al peu del cingle rocós hi ha una bifurcació cap a la típica Costa de Riago, un camí costerut i empedrat que baixa fins al riu i continua per la vora fins a l'antic molí àrab, i un altre que s'endinsa per les restes arqueològiques al darrere del castell i continua seguint la ruta senyalitzada de Les Blores.

El nucli urbà modern es troba al llarg de la plana esquerra del Galatxo, un antic canal natural del riu (del que els terrissaires treien l'argila). En aquesta part s'hi troba la casa de la vila, la part comercial i de serveis, i les zones esportives, escoles, i tallers. Un camí asfaltat puja fins al castell, on es pot aparcar.

 

ESP:

Miravet es un municipio de Cataluña, España. Perteneciente a la provincia de Tarragona, en la comarca de Ribera de Ebro, situado al sur de ésta, a la derecha del río Ebro, y en el límite con las de Bajo Ebro y la Tierra Alta. Destaca el castillo templario de Miravet, situado sobre la colina que domina el río.Castillo: Monumento declarado B.I.C., propiedad de la Generalitat de Catalunya (uno de sus más visitados).

Antigua fortaleza islámica convertida por la orden del Temple en castillo-convento a mediados del s. XII. De obra románica cisterciense y espíritu cruzado está considerado uno de los mejores ejemplos la arquitectura religiosa y militar de la orden del Temple en todo Occidente, junto con el de Peñíscola.

El Castillo de Miravet es de origen andalusí (Puede observarse aportaciones musulmanas de los periodos taifa y almorábide) que fue transformada y ampliada por los caballeros templarios. Éstos lo reformaron creando un castillo convento (siglo XII). Es una mezcla de estilos islámico, bizantino y cisterciense. El estilo del castillo corresponde al románico tardío y al gótico de transición. Dispone de salas para la autosuficiencia del castillo: almacén, bodega, cocina, iglesia...

Actualmente está en proceso de restauración dado que estuvo afectado por diferentes guerras como las Guerras Carlistas y en la Guerra Civil española (1936-39). Su ubicación era muy buena ya que el pueblo de Miravet se encuentra en un meandro del río Ebro.

Paso de Barca: Ultimo transbordador original de todo el Ebro que aún funciona sin motor, cruzando el río tan sólo con la corriente del agua y la maestría del barquero.

Pueblo Antiguo: El Pueblo antiguo de Miravet, Cap de la Vila, al pie del castillo y adaptado a la roca sobre el río Ebro, merece toda nuestra atención. En otro tiempo constituyó la rápita o centro urbano de la alquería musulmana de Miravet, desde sus orígenes -s. VIII-hasta la expulsión de su población en el siglo XVII.

Destaca a simple vista por su estampa panorámica, el tipismo de sus calles estrechas y porchadas, la última atarazana fluvial donde calafateaban los llaguts (s. XI), el molino de aceite y barníz alfarero, la sede de la aljama morisca y su arcada mudèjar, la iglesia "vieja" renacentista de la orden del Hospital y el mirador de la Sanaqueta así como las ruinas de las casas destruidas a causa de la Batalla del Ebro, la calle del Banco y la de las Ferreries.

Es de especial atención su enclave y la verticalidad de la roca roja sobre la que se asienta el castillo, así como la ruta de les Blores, recorrido desde la calzada empedrada del acceso sur (Costa de Riago) hasta los restos arqueológicos del primer poblado bereber, al pie del castillo, desde donde, además, se dominan unas vitas increibles sobre el Ebro, el meandro del Tamarigar, el frondoso bosque de ribera y las formaciones dolomíticas por las que pasa

.

* NANA - Episode 1

 

¨Nana, do you remember the moment we first met?¨

Two girls named Nana met in a train for Tokyo.

By accident they came across each other again and began living together...

 

** NANA

 

pt.wikipedia.org/wiki/Nana_(manga)

 

*** NANA

 

Komatsu Nana ou Hachi - KO, pequeno.

Oosaki Nana ou Nana - OO, grande.

Nana capitaliza por representar o nome da série e viver da sua imagem, mas Hachi é a real protagonista pela autosuficiência.

Nana, 7, e Hachi ou 8, o pequeno e o grande se complementam.

.

stylist: natalia viera

makeup: adriana adorno

model: ashley gonzalez

featured in: blog.mattemagazine.com/2011/10/matte-finish-autosuficienc...

In memory of Aaron Swartz

stylist: natalia viera

makeup: adriana adorno

model: ashley gonzalez

featured in: blog.mattemagazine.com/2011/10/matte-finish-autosuficienc...

stylist: natalia viera

makeup: adriana adorno

model: ashley gonzalez

featured in: blog.mattemagazine.com/2011/10/matte-finish-autosuficienc...

stylist: natalia viera

makeup: adriana adorno

model: ashley gonzalez

featured in: blog.mattemagazine.com/2011/10/matte-finish-autosuficienc...

No hi ha com ser pare (en cas de mare multiplicat per molt) per patir per tot, i bàsicament patir per coses que no caldria, sempre m'ha fet especial por quan s'enfilen per llocs on si falla la ma, el mínim que et pot passar, es que es fotin una "nata" de campionat. Tot plegat absurd en una societat en que el veritable perill el tenim en coses més intangibles, pèrdua de valors, d'autoestima, d'autosuficiència... en definitiva, pèrdua d'empatia... recordeu allò que es deia de que "... la llibertad d'un, acaba on comença la de l'altre...", o "... no vulguis per tú el que no vulguis pels demés..." ... doncs això...

39/52 My diary: en la cocina.

 

Cómo últimamente no he podido cocinar mucho con mi muñeca averiada, aprovecho un momento de independencia de mi pequeña para enseñaros nuestro día a día en la cocina de casa.

stylist: natalia viera

makeup: adriana adorno

model: ashley gonzalez

featured in: blog.mattemagazine.com/2011/10/matte-finish-autosuficienc...

♪ ♫♪♫ Gilbert O'Sullivan - Alone Again ♪ ♫♪♫

 

Me gusta navegar solo, del mismo modo que me gusta caminar solo por el monte. Esa soledad buscada es gratificante y despierta los cinco sentidos… más uno. Aquellos que no se deciden a hacer algo si no es en compañía de alguien, no saben lo que se pierden y como lo desconocen siempre preguntan lo mismo ¿no te aburres yendo solo?

 

“La autosuficiencia y la libertad de un hombre empieza por aprender a no aburrirse con uno mismo. Lo contrario sería ser dependiente de los demás.”

JM Arroyo

  

stylist: natalia viera

makeup: adriana adorno

model: ashley gonzalez

featured in: blog.mattemagazine.com/2011/10/matte-finish-autosuficienc...

Leer no es huir. Leer es seguir viviendo y cada uno lo hace a su manera.

 

Joan Fuster

  

___

  

Han inventado la hipocresía, ¿no? Pues harías mal si no te aprovecharas de ella.

 

El matrimonio es la única forma legal y honorable de complicidad que reconoce a nuestra sociedad.

 

Que nadie se engañe: decir buenos días ya es hacer literatura.

 

Muy a menudo, casi siempre, callar es también mentir.

 

Forma parte de una buena educación saber en qué ocasiones hay que ser maleducado.

 

Los únicos placeres que no defraudan son los imprevistos.

 

Las personas felices no tienen memoria.

 

Pocas lecturas alejan de la vida; muchas, la acercan.

 

Joan Fuster

  

___

  

Joan Fuster: l'escriptura assagística

 

Sueca, 1922-1992. Assagista, historiador, crític literari i poeta

  

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.

 

La reivindicació de l'assaig

 

Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

 

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

 

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

 

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

 

La cultura i altres temes

 

Ben mirat, l'assagista es limita a parlar de les seves obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El tema central de l'assaig fusterià no és sinó aquest: un continu examen de consciència, on per "consciència" hem d'entendre la interacció d'un jo racional amb el món. L'autor s'instal·la així en un espai diferenciat respecte de la pura narració o la descripció de la realitat exterior i també respecte del pur crit íntim i irracionalista de la lírica. L'objecte de l'assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l'assagista sobre el món que l'envolta. I aquesta deliberació ha de partir d'un escepticisme que neutralitzi, com un antídot o un desinfectant, la inèrcia dels dogmatismes: en termes ben gràfics, Fuster parla de "no mamar-se el dit". Ha de ser, així mateix, un discurs racionalment controlat, perquè només la llum del coneixement i de l'explicitació garanteix la utilitat pública -per als lectors- d'uns textos que se sotmeten a les regles de joc de la discussió crítica. Perquè aquesta discussió crítica és, al capdavall, l'estímul primer del coneixement: "Doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories."

 

Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla o de qualsevol altre adminicle que contribueix al control humà del món, o bé les transformacions que per a la humanitat ha comportat l'aspirina o la penicil·lina, són motius d'originals reflexions crítiques.

 

Així, en el Diccionari per a ociosos, l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic... Un altre exemple el trobem a Babels i Babilònies (1972), que se centra en les transformacions sociològiques dels anys seixanta i on l'autor insisteix diverses vegades en el concepte de cultura, que defineix com tot allò que no és natura. Un dels capítols d'aquest llibre engega una deliberació retòrica sobre quina peça de roba hauria d'ostentar la prioritat cronològica en la història de la humanitat: la bufanda, el tapavergonyes, la butxaca o el cinturó d'on penjar una arma. Òbviament, darrere de cada opció s'amaga una concepció diferent del quid de la condició humana, on, per damunt de la mera defensa envers les inclemències del medi, hi ha urgències i interessos que es relacionen més aviat amb la vanitat, el pudor o l'agressivitat, sense exhaurir-ne la nòmina.

 

A la temàtica esmentada suara, caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política. Perquè és innegable que l'escepticisme fusterià no és incompatible, ans al contrari, amb un compromís nacional i social que pren cos en el que ell va anomenar "pamflets polítics" o en una obra tan emblemàtica com Nosaltres els valencians (1962), un autèntic assaig d'interpretació de la història i la identitat del País Valencià.

 

En tot cas, l'escriptura assagística no tracta mai aquests temes a la manera d'una monografia especialitzada o d'un llibre de filosofia -Fuster refusa insistentment aquesta qualificació per a la seva activitat intel·lectual-, sinó que s'endinsa en la matèria com un "especialista en idees generals", amb una mescla d'escepticisme, de curiositat insadollable i d'afany de fer-se llegir, que és per a ell l'obligació primera de tot escriptor. Al darerre hi ha una llarga tradició literària i cultural: Montaigne, Voltaire, Xènius, Josep Pla... És tot un arxiu discursiu d'estratègies per a desenvolupar aquest examen de consciència on l'escriptor s'assaja ell mateix a partir d'un tema qualsevol que li forneix la primera matèria, l'impuls primigeni de la seva deliberació. A més, per a donar cos d'escriptura a aquesta deliberació i per a aconseguir, amb la regla d'or de l'amenitat, generar un públic lector, l'assagista ha de treballar-se un estil lingüístic personal que doni cos i saba vital al seu discurs.

 

Alguns trets de l'estil fusterià

 

Sens dubte, una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena. L'ombra de Pla -amic i mentor de l'autor, al qual va dedicar, com hem dit, un dels exercicis de caracterització que es coneixen com a homenots- plana sobre la prosa fusteriana ara i adés com un dels referents estilístics més indefugibles. No debades Fuster havia dedicat a l'obra de l'escriptor empordanès un estudi crític memorable, amb una mena de reciprocitat admirativa. I hi remarcava, entre altres aspectes, la proclivitat antilírica de l'estil de Pla.

 

Precisament, un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria molt planiana que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista -sovint cruament biològic- de la realitat social. L'adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no s'adiuen amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l'esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques". I qui diu adjectius diu també substantius -"el bestiar lletraferit indígena"- o adverbis -"salmons acumuladament difunts". De vegades la declaració de materialisme desmitificador s'expressa al llarg de tot un enunciat, com ara quan es diu que la idea filosòfica de la unitat del jo no és creïble si no és "a condició que incloga el reuma, el complex d'Èdip, l'orgasme".

 

Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de descoagular la mirada, és a dir, de presentar el món amb una llum nova que sacsegi les inèrcies de la percepció i tregui a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives. Aquesta operació es pot realitzar per mitjà d'una frase llampant, sovint una definició conceptual que comporti alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d'un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat", o "Cada paraula ja és, en si, una perífrasi" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs, o en aforismes autònoms, o en frases lacòniques i rotundes, memorables, que s'insereixen al llarg de textos més amplis. Aquesta tendència a la sentenciositat és un dels trets més remarcables de l'estil de l'autor.

 

Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així els perfils més insolents de l'escepticisme.

 

Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a Xènius: "Eugeni d'Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!" El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.

  

Vicent Salvador (Universitat Jaume I)

  

lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster/detall

 

Ya esta el disparo ocho: Autosuficiencia

"Madison, estás muerta... Sé un poco más autosuficiente".

 

Condenada - Chuck P.

El 18 de novembre de 2017 es va celebrar la Cursa Rosa del Nord, una marxa nocturna, hivernal i en autosuficiència. Segueix el recorregut que van fer milers de perseguits i fugitius, com sant Josepmaria. Precisament enguany la jornada coincideix amb el 80è aniversari del pas de sant Josepmaria per Barcelona, a la tardor de 1937, tot cercant el seu camí de llibertat cap a Andorra. Foto:Rosa del Nord