flickr-free-ic3d pan white

Claustre, Monestir de St. Llorenç de Sous, Albanyà

El monestir de Sant Llorenç de Sous es troba a l'antic terme de Bassegoda, comarca de la Garrotxa, però l'annexió d'aquest municipi amb el d'Albanyà hagi fet que ara calgui situar-lo a la comarca de l'Alt Empordà.

 

Existent ja el 872, depenia del monestir de Sant Aniol d'Aguja. Posteriorment passà a la catedral de Girona, però a partir de 1003 s'independitza de la seu gironina i comença a participar activament en la política comtat de Besalú, de qui va gaudir de protecció. La seva decadència comença al segle XV, amb els terratrèmols del període comprès entre 1427 i 1429, que enrunaren bona part del conjunt, i de la disminució de rendes. Al 1605 es va fer efectiva una butlla papal del 1592 que l'unia a Sant Pere de Besalú.

 

Malgrat la ruïna que presenta el conjunt, es veu que al costat nord s'alçava l'església, i al seu costat meridional hi havia el claustre envoltat de les diferents dependències monàstiques, una de les quals fou habilitada com a capella al segle XIX.

 

L'església és una edificació del segle XI de planta basilical amb tres naus, sense transsepte, capçades per absis semicirculars orientats a llevant. Les naus eren separades per quatre arcs formers, dels que es conserven només els de la banda nord; a la banda sud només queden els pilars. La nauc entral era més alta que les laterals.

 

La capçalera és decorada, externament, per lessenes. Els absis laterals tenen una finestra centrada de doble esqueixada, mentre que l'absis central en té tres. Internament, aquest darrer té tres arcs cecs, sostinguts epr semicolumnes adossades amb capitells llisos. Hi ha un podi elevat que cobreix una mena de cripta amb una finestra de doble esqueixada.

 

La portada principal, a ponent, és adovella i entrada per dos contraforts. Anava precedida d'un atri, del que es conserva el mur nord. L'església es comunicava amb el claustre per una portada similar al costat de migjorn.

 

El claustre, de planta quadrada, conserva sencera la galeria nord. En una tipologia estranya en el romànic català, aquesta és coberta amb volta de quart de cercle i és closa per un mur amb tres obertures de mig punt i dos grans arcs situats als extrems que comunicaven amb les altres galeries.

 

Pel que fa a les dependències, l'ala de migjorn devia ser la més antiga i formava part d'un edifici aïllat, contemporani de l'església, a partir del qual s'omplí l'espai entre aquest i l'església amb el claustre en el segle XII. Aquesta construcció es va sobrealçar i es va adaptar com a capella en el segle XIX.

 

La font de l'Esparreguera

 

La font de l'Esparreguera (fonte vocabulo Sparrigaria) o dels Monjos, actualment seca, és molt a prop del monestir, que n'obtenia l'aigua necessària. Segons conta la llegenda recollida per Mn. Jacint Verdaguer, aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d'ells exclamà:

 

"Si Déu ens fes la mercè d'una mica d'aigua!"

 

Immediatament, brollà aigua d'on ara hi ha la font.

 

Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.

 

A Google Maps.

591 views
1 fave
14 comments
Taken on February 27, 2011