new icn messageflickr-free-ic3d pan white
future reflections | by mininaa
Back to photostream

future reflections

Museu Reina Sofia. Madrid, Setembre 2009.

   

Creia en Déu. I també amb Sant Ferrero Rocher. És evident que eren dos tipus de fe diferents; una més dolça que l'altra. Però als dos els hi dedicava el mateix dia de la setmana; diumenge. Al matí anava a missa amb ella (o potser per ella). Al sortir, seien al banc de davant el quiosc i no sempre parlaven. A la butxaca esquerra de l'americana felpada ell hi duia, religiosament, un bombó. Diuen que com més grans, més llaminers; i m'ho crec. Desembolicaven el dolç amb més traça que un marrec, però la innocència i el desig d'ensucrar la boca amb prou feines canviava. Llavors, tancaven els ulls i somreien instantàniament, ignorant que aquest gest delatava vellesa. Però jo mai els hi vaig veure cara de vells, sinó una cara guarnida pels anys. Els plecs del front dibuixaven un pentagrama d'aventures, els de les galtes eren els parèntesis (i secrets) vitals que només ells sabien i que mai sortirien per la boca que hi havia al mig, i dels ulls en sortien pinzellades de dins cap a fora, de les pestanyes al món, amb la mateixa tècnica que els més petits dibuixen els raigs del sol; perquè ells també brillaven. I la meva guirnalda del temps preferida, el regal de l'experiència més envejable, eren els desmesurats lòbuls de les orelles que tant (i a tants) havien escoltat. Acariciar-los era la manera infalible per quedar-me dormida.

El moment de trànsit entre la vetlla i el somni ha estat sempre, per mi, enigmàtic. És instantani però també comprèn un petit però intens tràmit entre això d'aquí, i allò de més enllà. Per això em té encuriosida. Potser és només una simple conseqüència del càlcul premeditat que els meus pares tenien perquè dormís quan ells ho volien. Hi havia varies estratègies prèvies al son profund. Tocar l'orella de l'avi i recolzar-me al seu coll, sempre fet a la meva mida. Escollir uns quants cabells de la meva mare i enroscar-los sobre el meu dit índex, fins que el nus era prou fort com per treure el dit i deixar un bon embolic. O simplement, agafar un mocador, tovallola, o qualsevol peça suau i posar-la sobre els meus ulls anul·lant-me la visibilitat. Llavors, m'adormia.

Per sort, o per desgràcia, els despertars no m'han inspirat mai la més mínima curiositat. Durant els dies laborables no hi ha moment de trànsit possible; és tot qüestió de segons. Els caps de setmana poden incloure un interval temporal en el que decidir sobre el teu futur somnífer no suposa cap problema. Al cap i a la fí, anem sumant aquests aparentment insignificants intervals temporals per superar el pas dels anys, aconseguir les guirnaldes de la vida, i justificar els parèntesis que se'ns dibuixaran a la cara quan els nostres néts ens preguntin perquè portem sempre bombons a la mateixa butxaca.

 

406 views
5 faves
7 comments
Taken on September 21, 2009