Vıllorbına's photostream

La Basílica i Reial Santuari Marià de Nostra Senyora de la Candelaria és una basílica situada al municipi de Candelaria a l'illa de Tenerife (Illes Canàries, Espanya). Aquesta consagrat a la Verge de Candelaria, patrona de Canàries i és considerat com el principal santuari dedicat a la Mare de Déu en les Illes Canàries i també el més freqüentat amb 2,5 milions de visitants anualment.

La basílica actual és obra de l'arquitecte José Enrique Marrero Regalado, qui la va construir entre 1949 i 1959 per substituir a la primitiva església que havia desaparegut en un incendi el 1789. La basílica constitueix un immoble de dimensions considerables amb capacitat per a 5.000 persones.

Al costat de la basílica i unida a ella es troba el Reial Convent de la Mare de Déu de la Candelaria, regentat per l'Orde dels Dominics, orde religiós encarregada del santuari, s'hi troba el Museu d'Art Sacre.

A part de la imatge de la verge, un altre element destacat de l'interior de la basílica són les seves pintures murals. També són famoses les escultures dels nou reis aborígens de Tenerife, situades a la Plaça de la Patrona de Canàries al costat de la basílica.

El 24 de gener de 2011 el temple va ser elevat a la dignitat de basílica menor pel Papa Benet XVI, sent consagrada el 2 de febrer següent, dia de la Candelaria.

Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.

L'església de Sant Feliu de Barruera és un edifici romànic d'una sola nau, coberta amb volta de canó. La nau és capçada a llevant per una capçalera asimètrica, formada per un absis semicircular precedit d'un profund i doble arc presbiterial i pel braç sud d'un transsepte, al qual manca tot el costat nord. Aquest braç de transsepte és de planta quadrada i es cobert amb una volta de canó perpendicular a la de la nau. S'hi obre un absis semicircular més petit que el corresponent a la nau, precedit d'un profund arc presbiterial.

A l'angle sud-oest de la nau hi ha adossat un campanar de torre que no segueix l'estil propi dels de la vall, sinó que es una torre sense decoració, llevat de dues senzilles motllures que assenyalen els dos nivells d'obertures i una tercera motllura que assenyala el ràfec de la coberta. A cada façana del nivell superior hi ha una única finestra d'arc de mig punt i esqueixada recta.

La porta s'obre a la façana de ponent de la nau. És aixoplugada per un porxo, obert amb dos arcs de mig punt a les bandes sud i oest i tancat a la banda nord que es lliura al marge del terreny. La porta és feta en arc de mig punt i la seva factura respon a una tipologia ja gòtica, probablement de la fi de l'estil, entre els segles XV i XVI.

L'absis central conserva tres finestres de doble esqueixada i l'absis sud en té dues d'una sola esqueixada, una de centrada i l'altra al costat sud del semicilindre absidal.

Les façanes no tenen ornamentació, llevat de la porta ja esmentada i de les façanes absidals. L'absis sud és llis. Només té un senzilla motllura bisellada que forma el ràfec. L'absis central é decorat amb un fris d'arcuracions sota el ràfec, distribuïdes en sèries de dues entre lesenes, formant set plafons, en els quals se situen, alternament, les finestres.

Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.

És una antiga església parroquial vinculada a la canònica de Sant Vicenç de Roda. L'any 1451 es consigna que el prior de Roda col·lectava els delmes i els censos de la Mare de Déu del Pla (en castellà, Nuestra Señora del Llano), cap d'una quadra autònoma, i en tenien cura un vicari, nomenat pel bisbe de Lleida a proposta de capítol, i dos racioners. Al segle XVI l'església va perdre la categoria de parroquial.

L'edifici, del segle XIII, consta d'una nau coberta amb volta de canó apuntada i absis semicircular a llevant que té volta de quart d'esfera. A banda i banda de l'absis s'obren dues capelles quadrades cobertes amb volta de canó. La porta, situada a la façana oest, s'ha fet amb un arc de mig punt de grans dovelles. La coronen una finestra de doble esqueixada amb llinda monolítica i un campanar d'espadanya de dos ulls. Al centre de l'absis s'obre una altra finestra, d'esqueixada simple, mentre que les de les capelles laterals són de doble esqueixada. L'edifici no presenta cap mena d'ornamentació exterior, mentre que a l'interior la conca absidal arrenca d'una senzilla imposta bisellada. L'aparell és, tant a l'exterior com a l'interior, de carreus escairats sense polir.

Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.

La catedral de la Seu d'Urgell és la seu del Bisbat d'Urgell. Aquest temple és el principal de la diòcesi i està dedicat a Santa Maria. Actualment és l'única catedral romànica de Catalunya ja que la Seu Vella de Lleida, un altre temple catedralici romànic, va deixar de ser la catedral del Bisbat de Lleida. La Catedral d'Urgell és considerada un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana.

L'actual catedral de la Seu d'Urgell es va començar fruit de la prosperitat de l'època. Les obres van començar amb el bisbe Sant Ot, entre els anys 1116 i 1122, amb la mort d'Ot el 1122 les obres van avançar lentament i no va ser fins l'arribada del bisbe Arnau de Prexens (1167-1195) que la construcció rebé un impuls decisiu. A l'any 1175 es feu una contracta amb Ramon Llambard, per la qual aquest es compromet en un termini de 7 anys a cloure les voltes, aixecar els campanars una filada per damunt d'elles i acabar el cimbori. Es creu que aquest tal Llambard podria ser d'origen italià i d'aquí es podria desprendre l'influència de l'art romànic que des del nord d'Itàlia s'estengué pel sud de França i pels comtats de la Catalunya Vella.

Llambard hauria complert bàsicament l'encàrrec l'any 1182, s'havia alçat l'airós campanar de la façana principal. A partir d'aquí no se sap com van seguir les obres, només que a finals del segle XII les obres es van interrompre a causa de la disminució de recursos econòmics provocats per les guerres i el saqueig de la Seu a mans de les tropes d'Arnau de Castellbò i Ramon Roger de Foix (1195-96). Més tard les obres no van continuar i algunes parts van restar inacabades fins les restauracions que les van revestir de pedra, entre els anys 1955 i 1974.

A la catedral s'hi van fer afegits ornamentals que es van suprimir, retornant-la a l'aparença exterior original durant la reforma iniciada pel bisbe Joan Benlloch el 1918. Es va recuperar la façana septentrional de la plaça dels Oms i Josep Puig i Cadafalch va suprimir l'ornamentació neoclàssica de l'interior, feta de guix durant el segle XVIII. Tot el conjunt catedralici fou declarat monument historico-artístic el 1931.

Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.

L'església de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega és una església erigida entre 1672 i 1742, tot cenyint-se al disseny realitzat prèviament per l'arquitecte Josep de la Concepció, el qual fou altament influenciat pels corrents neoclàssics propis del context en que visqué. La planta posseeix nau central amb capelles laterals, cimbori, i una destacable cúpula. El campanar és de planta quadrada i torre vuitavada; la seva alçada és considerable, del mateix mode que ho és el nombre de campanes que comprèn. La façana (conjunt acuradament restaurat al llarg dels albors del segle passat) acull la portalada a mercè de la qual s'accedeix al cor, que és un bell exponent barroc.

El 15 de febrer de 1672 els habitants de la vila de Tàrrega presenciaren la caiguda del campanar pertanyent a l'ésglésia parroquial (la qual, cal esmentar, era d'estil romànic, i posseia una embergadura menor). Amb sa caiguda, el campanar enderrocà notable part de l'edifici. La preocupació s'estengué arreu: no posseïen incetius i restaven en nefasta conjuntura. En primera instància s'acordà d'adobar inmediatament la capella de les Santes Espines, clausurar mitjançant pedra i calç un armari de la sagristia, apuntalar el conjunt de l'edifici, tancar l'arcada restant davant de la rectoria, tapar tots els buits susceptibles de causar danys majors i reforçar la cantonada de l'església propera a l'escala del campanar, mentre es debatia la resolució que calia empendre.

Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.