Kevin Arguzón's photostream  

Arquitecte: Pep Llinàs
Ús: clínic
Any: 2010

L'IMO, situat a tocar de la Ronda de Dalt per la banda muntanya, ofereix unes grans vistes de la ciutat de Barcelona.

És per això que les parts més "socials" de l'edifici s'obren a la ciutat, amb vistes d'aquestes i l'entrada de llum natural, com serien les sales d'espera (fotografia), la biblioteca o el menjador.

L'espai que es veu a la fotografia és la sala d'espera per a les consultes, i s'aprecia el gran control de la llum natural que caracteritzen les obres de Pep Llinàs. D'aquesta manera, la sensació gairebé claustrofòbica de les sales d'espera desapareix i s'obté, doncs, un lloc molt més agradable, gràcies en part per l'ús de la fusta a les parets i el mobiliari (del bo i car)
La sala d'espera de la planta inferior és per als quiròfans i segueix la mateixa idea però amb diferents vistes.

Per contra, com la part "clínica" de l'edifici no necessita llum natural (és més, la rebutja totalment), es col·loca a la part més interior de la parcel·la.

Fotografia presa durant la visita guiada per part del mateix Pep Llinàs en motiu del 48h Open House Barcelona, la segona edició d'un festival d'arquitectura que durant el cap de setmana del 22 i 23 d'octubre ha obert les portes de molts llocs desconeguts per al gran públic.

Site Tolbiac - François Miterrand.

La Biblioteca nacional francesa alberga una copia de todos los libros que se publican en Francia gracias a un decreto de 1537. Supongo que por esta razón construyeron esta nueva sede para albergar todos los libros. Fue anunciada en 1988 por el presidente François Mitterrand y acabada en 1996. El arquitecto fue Dominique Perrault, capaz de hacer edificaciones como ésta y también cosas tan horribles como el hotel "Me" de Barcelona (Av. Diagonal – Pere IV).

Estas cuatro torres tienen forma de L representan un libro abierto y contienen todos los libros en las plantas superiores, a diferencia de lo "habitual", que es enterrarlos en el subsuelo. Desconozco si es por la presencia del Seine a pocos metros del complejo. Las salas de lectura están en el centro, flanqueadas por las cuatro torres y rodeadas por las (tal vez demasiado monumentales) escaleras que se aprecian en la fotografía.

La biblioteca fue la primera parada a una visita exprés a Paris més bien arquitectónica que turística, ya que está muy cerca de la Gare d'Austerlitz (estación donde acaban los trenes procedentes de España o del sud del país). De hecho, se puede ver antes de llegar a la estación.

Puedo prometer y prometo que no hice ninguna foto de la Tour Eiffel.

Aquest edifici em va cridar molt l'atenció, ja que és el més singular que es pot veure en sortir de l'estació de tren de Cerbère. Bé, potser més que estació hauria de dir lloc putrefacte, però això és un altre tema.

Durant aproximadament 50 anys (1932 - 1983) va ser un hotel que acollia als viatgers que havien de fer escala en aquest poblet del sud de França degut al canvi de tren (o bé de bogies) o pels controls aduaners. Amb el temps va caure en desús i ara hi viu gent de forma permanent (si fem cas de la Wikipedia). Sembla ser que és visitable la majoria de tardes. En aquest cas, tocaria fer una visita de rigor el proper cop.

En el meu cas, no va ser necessari cap hotel per seguir el trajecte: dues hores de passeig pel pobe van ser suficients. Cerbère era la carta de presentació de França abans d'arribar, amb un tren propi de les primeres pel·lícules de Perdo Almodóvar o als bars que freqüentava en Jean Nouvel durant la seva juventut, a la gran ciutat de Paris.

No es extraño que en el 'cuerno' de Francia haya acantilados: acostumbra a hacer un tiempo de mierda (los habitantes de Bretagne lo saben y por suerte hacen broma de ello), como la tormenta de la parte superior izquierda o la que nos estaba a punto de caer. A esto se le ha de sumar el viento. Es por eso que da respeto acercarse al borde.

Todos hemos visto e incluso hecho estas montañas de piedras. Unas mejores que otras. Pero parece que en la Bretagne francesa (o almenos en Côtes d'Armor) tienen especial afición.

Me sorprende que estas piedras aguanten a pesar de los fuertes vientos de la zona. Lo que no me sorprende de estos vientos es que detrás haya unos bonitos acantilados.

Cap Fréhel