emma llensa's photostream

l'helen fent fotos

sospiro sempre per un cel fet de llindars
un espai irresoluble on
les estrelles deixin de tenir nom

un sospir teu
a la meva pell
la meva dona, dir
- en confusió burocràtica

sospiro per algun adéu que encara no sé - i per tots els cops
que això s'ha acabat
per totes les vegades
que, com avui,
era de nit essent migdia

sospiro per la vida
submergida que no puc tenir
perquè he de sortir a respirar

sospiro per no poder surar
constantment
en aigua salada
i sorra gruixuda

sospiro
perquè he de respirar
i no pas per res més

per ser poeta
has de saber de què están fetes les pedres
de quin material
quin nom
està fet tot

per ser poeta
has de saber
que donar nom és condemnar
i morir

que parlar és sempre acabar
que tot ja ha estat perdut
abans
milers de cops

per ser poeta
has de saber
de què està feta la pluja - composició química al 100%,
per ser poeta

has d'haver mort
almenys tres cops
en un lapse de temps de vida

per ser poeta
has de creure en l'espelma
observar l'atzar

i parlar sempre
sempre
de la contingència

i els metalls
les ones, el foc, qualsevol fill de la terra
s'ocuparan de la teva fred
s'ocuparan de tot el sentit
i tota la raó
necessària

a vegades
esgarrapem un petit
altar - de sobirania
perduda *
i és com
llançar
un - silenci
sempre en etern retorn
a
cada costella

*

eres com la pell d'aquest matí
un ara etern i invisible
que m'omple
fins
que no puc deixar d'obrir els ulls
*
no volia dir res

(tatuatges invisibles a les parpelles - el temps és qui diu)

i els últims vindran sempre
a somriure,
el sol els serà sempre el millor regal
l'amor una salvatjada perfecte;

ells caven
la seva tomba
dia rere dia i de
la suor i de la terra
en fan fills de foc

*

dansàvem fins l'altar:
un déu ens hi espera
la litúrgia ens absorbirà i,
sense entendre com,
serem.

*