ona (diospordios)'s photostream

Take your shoes off curl your toes
I will frame this moment in time

Belle & Sebastian

Estany de Banyoles, 2011
(Càmera aquàtica de carret d'un sol ús)

When you called
Your voice was so grave
I knew it would be
The last time we spoke

You said something
That i could not hear
To hear with my own ears
The last time we spoke

Eels

Camprodon - Agost 2010

Puig St. Martirià

Inaguració exposició Special: Random. 12/06/10. Ignoreu la meva cara, si us plau.

Us deixo el text escrit per en Quim Fernàndez sobre la nostra exposició:

Quan vostès estiguin mirant aquestes fotografies veuran dos adolescents. Poden pensar que acaben de llegir una cosa ben estúpida per començar una presentació com aquesta i segurament tindran raó. Però abans d’insultar aquest qui els escriu, parin atenció si es recorden de la seva adolescència. Ara que ens hi parem a pensar-hi, potser sí que els venen a la memòria algunes pinzellades d’aquella època. O no. La memòria és prodigiosa, també, a l’hora d’amagar imatges. Com sigui, probablement feia temps que no hi pensaven. I perdonin si m’equivoco. En l’adolescència s’hi pensa poc, sobretot a mesura que van passant anys, queda una mica arraconada, fa una mica de vergonya pensar en segons quins episodis. És una etapa de confussió, d’incomprensió, vista des de dins i absolutament insuportable observada des de fora. Els adolescents són persones en un estat de compungiment aclaparador que viuen engavanyats en un cos que no s’acaba de coure tan ràpid com es voldria. Es tenen presses –tot i que en alguns casos es fa explícita una vagància descomunal-, es canvia la veu, surten grans, costa Déu i ajuda que una trista mossa et faci cas; es fa terriblement difícil de ser servit als locals de moda i s’amunteguen una pila de molèsties que ara no venen a cas.

Per tot plegat, es fa difícil exportar al món dels adults, sense caure en l’arrogància de la joventut, tota la força creativa del començament de la vida madura. Els dos autors que tenen al davant –un autor i una autora, perquè no ens acusin d’excloents de gènere- són l’exemple, al meu modest entendre, de les possibilitats que s’obren al davant d’una persona si les coses es fan mínimament ben fetes i la convivència amb les cabòries s’assumeix amb una certa tranquil·litat.

Siguem clars i deixem-nos de romanços: aquesta és una exposició amb un interès notable. La fotografia per sí mateixa ja és un experiment magnífic que es torna espectacular amb una mica de tècnica, un grau d’imaginació i un punt enèrgic de despreocupació que desterri qualsevol forma de vergonya, cosa difícil en la situació que descrivim. Amb aquests ingredients la cosa funciona. En aquest treball de l’Ona i l’Adam hi ha elements que el separen, a molta distància, del que es podria definir com una pèrdua de temps. Algú va dir que la fotografia, els bons fotògrafs, es van acabar a partir del dia que van aparèixer les càmeres digitals i els programes per manipular la imatge. Hi ha una part der raó en aquesta frase però no podrà arribar a ser mai un axioma. L’ull serà sempre molt més valuós que qualsevol tecnologia.

Foto: Raquel Garcia.